El menjar de Catalunya...

Quan les coses van bé, s’ha de dir. L’Institut Internacional de Gastronomia, Cultura, Arts i Turisme (IGCAT) ha atorgat a Catalunya un guardó. Serem “Regió Mundial de la Gastronomia el 2025”. És molt emocionant i ens ajuda a tots, perquè si els turistes i els autòctons van als nostres restaurants, vol dir que els nostres productors serveixen els nostres restaurants, i llavors vol dir que els nostres restaurants poden donar feina als nostres joves (no és fàcil treballar al sector) i vol dir que els nostres comerços de lloguer de bicicletes, de rutes literàries, de tiquets de museus... tenen feina, perquè els turistes gastronòmics són curiosos i gasten en cultura i en experiències. En això hi té molt a veure la Marta Domènech, la directora general de Turisme, que en sap un niu, perquè abans de tenir aquesta feina va ser l’hostalera –m’agrada dir-ne així– de l’Hostal Esport, del Priorat. Ella coneix aquest sector com ningú.

Catalunya, com a regió gastronòmica, té de tot. Tòfona, becada, perdiu, porc ral, pomes arrugades, però sucosíssimes que cal explicar, albercocs, llonganissa, pa de ronyó, coca de vidre, fartons, postres de músic (que divertit el nom), xarel·lo, picapoll, mandó, sumoll, garnatxa i carinyena, ànec mut del Penedès, ous, bolets de tota mena (múrgoles, rovellons, ceps...). Pets de monja, mató de Montserrat, mare meva, que bo, recuit de Fonteta, i tants i tants formatges, fricandó, mars i muntanya a dojo (mandonguilles amb sípia, pollastre amb escamarlans...), gambes de Palamós i de Vilanova, caixetes, ostres del Delta, sisplau, i cassola de tros, i per menjar la cassola de tros, cabanes de pastor fetes amb pedra seca, i olives arbequines, i ratafia, i bombolles i coca de recapte, i cargols, i...