REGENERACIÓ
Balears 18/06/2016

La segona vida política de Cristòfol Soler

Quan es compleixen 20 anys de la seva dimissió forçada, l'expresident apadrina un nou partit

Jaume Vinyas
4 min
REINVENTAR-SE O MORIR Dues dècades després de ser defenestrat pel PP, Soler lidera l’Assemblea Sobiranista.

PalmaPoc s’imaginava, aquell dia 14 de juny de 1996, que 20 anys després estaria col·laborant activament amb un nou partit de caire sobiranista. Cristòfol Soler abandonava el Consolat de Mar després d’haver-se vist obligat a cedir el poder pel seu propi partit. No feia ni un any que havia arribat a la presidència, també de manera accidental, després d’una altra dimissió forçada: la del president Gabriel Cañellas per l’escàndol del túnel de Sóller. Eren altres temps: no hi havia euro ni internet, però alguns dels elements característics de la política balear ja brillaven amb tota la seva esplendor.

Una conspiració interna, orquestrada entre bambolines pel mateix Cañellas, va acabar propiciant el final abrupte d’una carrera meteòrica. Soler havia estat el diputat més jove de la primera legislatura democràtica, a 26 anys, i a punt de travessar el llindar de la quarantena, semblava amortitzat. Enumera motius que van contribuir a empènyer-lo enfora del poder i evita citar noms. “Jo, en aquell moment, anava molt segur, perquè havia coordinat el programa electoral”, explica. “Mai se’m va poder dir que actuàs en contra del programa, ni quan es creà la Direcció General de Política Lingüística ni quan es tiraren endavant les primeres directrius d’ordenació del territori”, afegeix. Finalment, hi insisteix, novament discret: “Jo anava segur, però a vegades hi ha forces que s’oposen...”.

Soler recorda les tensions que van provocar les seves mesures d’ordenació del territori. “Ara tothom ho té més clar, però en aquell moment parlar de desenvolupament sostenible era mal d’entendre. Em deien: “Què em costarà això?”, “a quins interessos o privilegis hauré de renunciar?”, recorda. “Un altre factor”, afegeix, “va ser voler tornar a polítiques turístiques del tipus de les que havia duit Jaume Cladera” (primer conseller balear de Turisme, 1983-93). “En aquells moments”, continua, “calculàvem que hi havia una bossa d’entre 40.000 i 50.000 places turístiques il·legals a les Balears. Es volia actuar”. Una altra època, problemes similars.

L’estil de governar de Soler, tan diferent del del seu predecessor, no va acabar d’agradar dins del partit, controlat encara per Cañellas. De fet, la gota que va fer vessar el tassó va ser l’intent de Soler de nomenar un equip de govern propi, ja que havia heretat l’Executiu de 'l’amo en Biel'. Cañellas, que controlava el partit parlamentari, va forçar la reprovació del president. El resultat fou demolidor: dels 28 diputats del PP, 20 hi van votar en contra; només 4 li van donar suport. Soler no va tenir més remei que anunciar la dimissió. “Sempre he respectat la democràcia interna i era lògic i coherent prendre una decisió en aquest sentit”, explicava als mitjans.

Pitjor el remei que la malaltia

El grup parlamentari, seguint ordres de Cañellas, va proposar com a substitut el conseller d’Economia i Hisenda, Jaume Matas. “El meu objectiu és recuperar l’orgull de la ideologia liberal, treballadora i noble”, va dir Matas aquell dia als mitjans. Unes paraules que contrasten amb el retrat que en fa Soler, 20 anys després: “No tenia ideologia i ho deia obertament, era un pragmàtic. Tal vegada si hagués tingut ideologia política, no hauria fet el que va fer”.

Soler culpa un “incipient sector neoliberal” dins el partit de “torpedinar” totes les seves decisions. Eren els inicis d’un canvi en la manera de fer de la formació i que, progressivament, el van anar allunyant del partit, del qual es va acabar donant de baixa el 2014. “Jo vaig viure el moment en què es parlava de regionalisme. Avui en dia, no és que s’hagi convertit en un partit de dreta espanyol, sinó en un 'en aquell temps”. I afegeix: “Era inimaginable que el president estatal d’un partit reunís els presidents autonòmics del seu partit”. “Tothom entenia que un president de comunitat autònoma es devia a defensar els interessos de la Comunitat per sobre de tot”, conclou.

Soler considera que el PP va començar a virar a partir de l’any 2000, quan José María Aznar va obtenir la majoria absoluta. “Llavors, la FAES pren ideològicament el control del partit”, diu. “I així vénen experiències com les que hem tingut aquests quatre anys passats, teledirigits des de Madrid”, subratlla. I ho exemplifica: “La FAES enviant argumentaris regularment al president de la Comunitat Autònoma, coses que eren impensables”, exclama. “La intrusió del partit al càrrec polític electe ha anat a més, és un dels grans dèficits que hem tingut”, addiciona, a mode de conclusió.

Padrí del sobiranisme

Deu dies abans de ser reprovat, Soler havia assistit, en solitari, a la segona edició de la Diada per la llengua i l’autogovern, a la plaça Major de Palma. Aquell gest, gairebé una traïció per una part important del PP, ja anunciava el camí que seguiria l’inquer. Poc després d’abandonar el PP en plena era Bauzá, l’abril de 2015 va ser elegit president de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, plataforma que ha treballat en l’impuls de la candidatura Sobirania per a les Illes. En el seu nou rol de 'padrí' del sobiranisme, Soler reconeix haver canviat en aquestes dues dècades: “He anat processant molta informació, he anat confirmant mots arguments sobre el que és Espanya”. Els arguments de Soler viatgen, a tota velocitat, de la Constitució de 1978 fins als Decrets de Nova Planta de 1715, passant per la constitució de les Corts de Cadis, el 1812. La conclusió és demolidora: “Espanya no ha estat ni serà mai un concepte pacífic”. La implantació de l’Estat modern per part de la monarquia borbònica ha estat, diu, la pitjor notícia en 300 anys per a Balears. “La conversió en província ens va convertir en un territori on allò important era tenir bo amb el funcionari de torn. Es va perdre l’esperit associacionista, pactista, per l’individualisme”, es lamenta.

Soler considera que els dos grans partits estatals ja avalen la seva visió de l’Estat.

“El PSOE és un partit local del sud d’Espanya (Andalusia i Extremadura) i el PP és un partit local de les dues Castelles i Galícia. Ells defensen els interessos de les seves zones”. Però per sobre de tot, alerta, hi ha un “enemic” més perillós que el bipartidisme: “Tendim a confondre govern amb estructures d’Estat i no és el mateix. Les estructures d’Estat les van muntar els Borbons a imitació de les que ja funcionaven a França. S’intenta crear una nació amb argamassa; no ho acaben d’aconseguir, però les estructures d’Estat ja hi són”. “Fixa’t”, conclou, “que el govern fa mesos que està en funcions, però l’Estat no s'hi troba, en funcions”.

stats