SANT ANTONI 2015 ORÍGENS DE LA FESTA

Qui era sant Antoni?

La festa més important de l’hivern homenatja un monjo cristià de l’Egipte del segle III que ni va ser abat ni va fundar cap monestir

Mallorca ja està preparada per acollir la celebració d’un dels seus noms més estesos i que, segons una falsa etimologia, deriva del grec anthos (‘flor’). Cal distingir, però, el sant Antoni dels Ases, que honrarem el proper 17 de gener, del sant Antoni dels Albercocs, natural de Pàdua, que té la festa el 13 de juny. El que invocam amb foguerons, llonganisses i botifarrons va néixer a Egipte al segle III, molts anys abans que Teodosi convertís el cristianisme en la religió oficial de l’imperi romà (380). Se’l coneix com a sant Antoni Abat, malgrat que mai no va ser abat ni va fundar cap monestir. Els detalls de seva vida ens han arribat per mitjà d’un contemporani seu, Atanasi d’Alexandria, autor en grec de Vida d’Antoni, que va donar al sant una gran fama per tot l’Imperi.

El text ens diu que Antoni, fill d’uns rics cristians, va quedar orfe a 18 anys. Un dia, després d’assistir a missa, no es va poder treure del cap les paraules que sant Mateu (19:21) posa en boca de Jesús: “Si voleu ser perfecte, veneu tot el que teniu, donau-ho als pobres i tindreu un tresor en el cel”. Així, seguint els dictats evangèlics, ho va repartir tot, va deixar la seva germana petita en bones mans i se n’anà a viure al desert. Allà, lliurat a la solitud d’una cova, lluny de tota civilització, fundaria el moviment religiós dels anacoretes (’els retirats’ en grec).

Un dia sant Antoni va rebre la visita del diable, que, adoptant les formes més diverses, el va sotmetre a tota mena de temptacions pecaminoses. Tanmateix, el sant s’hi resistia. Finalment, una munió de dimonis el va assaltar de nit i el va apallissar. La nit següent, aquells éssers malignes el tornarien a visitar, convertits en mosteles, per reobrir-li les ferides. Déu, però, els va foragitar de la cova del sant llançant sobre ells un braç de llum, de manera que ja no el molestaren més.

Amb el temps, l’asceta Antoni es féu envoltar d’alguns deixebles. La mort el sorprendria suposadament un 17 de gener del 356 a l’edat de 105 anys. Tot i que va voler ser enterrat en un lloc secret, les seves restes acabarien essent trobades i dutes a Constantinoble. Des d’allà, al segle XI, per por que caiguessin en mans dels àrabs, serien traslladades a un municipi del sud-est de França, que a partir d’aleshores es diria Sant Antoine-l’Abbaye. En aquell nou emplaçament, situat prop de Viena del Delfinat, una església acolliria les venerades despulles del sant, que no trigaren a obrar el miracle.

El foc de sant Antoni

Durant l’edat mitjana, una malaltia que causava molts d’estralls entre la població era l’ergotisme. Els seus símptomes apareixien després de la ingesta de cereals contaminats pel fong ergot. Els enverinats tenien convulsions i dolors intensos que es manifestaven en forma d’herpes. En casos extrems, les extremitats, víctimes de gangrenes, havien de ser amputades. El 1095 un noble afectat per la dolença es va guarir en visitar les relíquies del monjo egipci -des de llavors la malaltia va ser coneguda com “el foc de sant Antoni”. En agraïment, fundaria en el mateix lloc de l’abadia la congregació religiosa de Sant Antoni, dedicada a gestionar un hospital per als afectats del terrible foc.

Aquella congregació francesa de Sant Antoine-l’Abbaye s’acabaria convertint en un orde monàstic, els Canonges Regulars de Sant Antoni, que adoptaren l’hàbit fosc i la creu blava (en forma de T) atribuïts al barbut sant. A Espanya també fundarien altres hospitals, com el palmesà de Sant Antoni de Viana, conegut popularment com el convent de Sant Antoniet, ubicat al carrer de Sant Miquel.

Patró dels animals

La iconografia de sant Antoni Abat es completaria presentant-lo amb un llibre, un gaiato, del qual penja una campaneta, i un porquet que indicava la seva condició de patró dels animals. Al desert, però, els seus únics animals de companyia degueren ser les serps i les rates. Segons una llegenda, aquest patronatge ve d’un dia en què el sant va guarir un porc, convertit des d’aleshores en la seva inseparable companyia -la seva adopció no és estranya, ja que el porc és l’animal més important per a l’alimentació en aquesta època de l’efemèride hagiogràfica.

El monjo egipci també seria conegut com sant Antoni dels Ases. Es tractava d’un dels animals de càrrega més emblemàtics d’un temps en què, en no haver-hi veterinaris, els sants s’erigien en l’única salvació possible. Avui la celebració de les Beneïdes continua recordant aquells temps. En aquest cas l’aigua, com passa amb el ritual iniciàtic del baptisme, és vista com un element de font de vida.

Situada a prop del solstici d’hivern (dia 21 de desembre), la revetla de Sant Antoni la nit del 16 de gener s’emmarca en un conjunt de celebracions precristianes que evocaven el reinici del cicle agrícola al voltant del foc, símbol de purificació i de renovació de la vida. Aquest període, amb tot, igualment és associat amb la relaxació d’algunes pautes socials a causa d’una major disponibilitat del temps d’oci -durant el mes de gener el camp no demana tanta de feina. Això es traduïa en música, balls i gloses àcides contra qualsevol convencionalisme, que serien l’avantsala de les festes del Carnaval. En funció del lloc, la celebració seria enriquida amb nous rituals. N’és un exemple la davallada del pi de Ternelles, símbol d’immortalitat.

Als territoris de parla catalana, la devoció pel monjo egipci arranca al segle XII, quan molts de pelegrins es desplaçaven fins a l’abadia francesa de Sant Antoni per visitar les seves relíquies. A casa nostra el sant desembarcaria al segle XIII amb les tropes cristianes de Jaume I. Des d’aleshores s’ha convertit en el principal estendard festiu de pobles com sa Pobla, Muro, Artà o Manacor i en el protagonista d’un munt de dites populars: “Per Sant Antoni fa un fred del dimoni”, “Sant Antoni del porquet és el primer sant del fred”, “De Sant Antoni a Sant Sebastià fa el fred més fort de l’any” o “Dels sants del gener, Sant Antoni és el primer”. Visca Sant Antoni!

EDICIÓ PAPER 15/07/2018

Consultar aquesta edició en PDF