NOMENCLATURA DELS OCELLS

Quan els noms volen

Cosme Aguiló i Antoni Mestre acaben d’enllestir l’‘Atles ornitonímic de les Balears’, una de les obres cabdals de la filologia catalana contemporània

La llengua catalana encara està per a romanticismes. A principi del segle passat, mossèn Antoni M. Alcover no es cansà de recórrer totes les àrees del domini català apuntant el màxim nombre de paraules. El resultat d’aquestes eixides, en què, tanmateix, tingué una xarxa important de col·laboradors, fou el Diccionari català-valencià-balear, l’empresa filològica més ambiciosa mai feta en la romanística. Ara el testimoni del nostre “apòstol de la llengua” és recollit per dos altres mallorquins, Cosme Aguiló i Antoni Mestre. S’espera que a finals d’any vegin publicada una obra que els ha duit 25 anys de feina intensa: l’ Atles ornitonímic de les Illes Balears.

Aquests dos santanyiners són la parella perfecta. Aguiló, doctor en Filologia Catalana, és autor ja de nombrosos llibres sobre toponímia. I Mestre és un ornitòleg vocacional. “La idea -hi insisteix el filòleg- sortí d’ell, que ha anellat molts d’ocells. Quan en veu un, tot d’una el sap identificar; jo, en canvi, necessit uns prismàtics”. Aguiló explica el perquè d’aquest ingent projecte: “Els conceptes bàsics d’una llengua (cap, foc, aigua) no varien d’un indret a un altre. És en la terminologia específica, com el cas dels ocells, on hi ha més variació. Primer cercàrem els noms populars d’ocells del terme de Santanyí. Després, però, ens vàrem animar a fer-ho de cada illa”.

Han recollit 1.903 noms per a 148 espècies. Part dels desplaçaments han estat subvencionats per la càtedra Alcover-Moll-Villangómez de la UIB. “Mai -diu Aguiló- no s’havia fet un atles lingüístic que cobreix tot un dialecte d’un sol camp semàntic. A més, no pot ser més dens; hem escorcollat 125 nuclis històrics de les Balears. Anar, per exemple, al terme de Palma volia dir anar a veure la diversitat que hi ha a Palma ciutat, Sant Jordi, la Indioteria, el Pil·larí o el Coll d’en Rabassa”.

En les eixides cercaven “informadors”. “Anàvem -conta Mestre- a un cafè i demanàvem per qualque caçador que ens pogués informar sobre un ocell. També, però, hem consultat observadors de la naturalesa i, sobretot, gent no llegida. Els ornitòlegs amb estudis no ens interessaven”. I com féu mossèn Alcover fa un segle, aquest atles s’ha fet amb fitxes. “Teníem -continua Mestre- unes fitxes amb uns noms. Calculàvem les espècies que sortirien i a cada informador li ensenyàvem una guia amb imatges de l’ocell en qüestió. Jo anotava i Cosme n’apuntava la transcripció fonètica. No enregistràvem res”.

Tota una odissea

L’obtenció de dades ha estat molt divertida. “Hem fet enquestes -diu Aguiló- damunt capós de cotxes en ple hivern a la muntanya, morts de fred. O aferrats a la reixeta de l’aeroport, on conversàrem amb l’ensinistrador del falcó que fa fugir les gavines de les pistes. També hem pres nota mentre el nostre informador anava jugant a bingo i sentíem los dos patitos o la niña bonita. N’hi hauria per escriure un llibre, de les anècdotes que ens han passat”.

Quan l’informador ha estat bo, no ha calgut cercar-ne gaires més. En alguns casos, però, ha costat trobar la gent indicada. “A Eivissa -recorda Aguiló- ens costà molt aconseguir la confiança de la gent. I això que intentàvem adoptar el seu parlar. Els havíem de convèncer que no érem cap inspector que els volia apujar els impostos ni que érem del GOB. Ens era igual si mataven ocells. El que volíem era els noms i identificar-los. Ara bé, alguns ens deien que, en un any, podien agafar 3.500 tords. Ho tenien apuntat. Després et preguntes com és possible que quedin encara ocells vius”.

El nombre de persones entrevistades ha estat 651, de 22 anys la més jove i 111 la més vella, que fou el menorquí Joan Riudavets. “Ara, però, -diu Mestre- no podríem fer l’atles. La meitat dels informadors ja són morts. Cada cop hi ha més gent jove que desconeix aquest vocabulari. Tristament, tot s’està empobrint”. En aquest punt, a ambdós santanyiners els ve al cap l’obra Acorar. Les paraules proferides per Antoni Gomila no poden ser més punyents: “Es jovent sap destriar entre un Golf GTI o GTX, si és un iphone 3 o un iphone 4, un PC o un Mac [...]. De ses coses permanents, de ses que transcendeixen es nostro efímer pas per sa vida, no els interessa res, ni es seu nom. I amb un genèric l’humilien [...] No destrien un mussol, una òliba, un tord, una mèrlera, un pinsà o un sebel·lí; només diuen ocells. I d’aquesta ignorància en basteixen una seguretat ben falsa”.

Verderol, l’excepció

L’ocell que ofereix més varietat onomàstica és el Muscicapa striata, amb quaranta-set noms, entre els quals llosca, papamosca, xiga, tatxeta, matamosca, enclotxamosques o pagofigo. “Només -assegura Aguiló- hi ha un ocell a les Balears que pertot li diuen el mateix: verderol. Un altre és corb. Tots li deim així, excepte a Fornells, on li diuen escorb, havent-li aglutinat l’article. Això succeeix a la inversa amb l’estornell, que a Eivissa li han tret l’article. Així, diuen un turnell o trunell”. Aguiló té una explicació per a tanta riquesa ornitonímica: “Hi ha ocells que són mals d’observar i sovint el nom d’un passa a un altre perquè s’hi assemblen. Per aconseguir que els nostres informadors els identificassin bé, no bastaven les imatges de la nostra guia. Jo mateix intentava imitar-ne el cant o a vegades els el reproduíem amb una gravadora que dúiem”.

Sovint aquesta metodologia els ha provocat més d’un ensurt per les supersticions. “A Eivissa -conta Aguiló-, vàrem sentir un crit esgarrifador mentre posàvem l’àudio d’una òliba. Aleshores l’informador ens advertí que era el crit de la seva mare, que, estant molt malalta, s’havia espantat perquè havia sentit el so d’un ocell que és senya de mort”. Però de curiositats com aquestes n’hi ha moltes: “Ens deien que les plomes de determinats ocells servien per coagular millor la sang de les ferides. També hem trobat moltes rondalles i cançons d’ocells. Tenim per fer un altre llibre extens sobre ornitologia i cultura popular”.

Ara només queda veure publicada una obra que ha donat moltes satisfaccions als autors, tot i les hores invertides. “Seria interessant -conclou Aguiló- que aquest atles tingués continuïtat a Catalunya i al País Valencià. Ja seríem uns herois si ho féssim nosaltres. Però això només ho sabia fer mossèn Alcover”. Tanmateix, poden considerar-se ben bé uns herois. Els escau a la perfecció els famosos versos d’Espriu: “Però hem viscut per salvar-vos els mots,/ per retornar-vos el nom de cada cosa,/ perquè seguíssiu el recte camí/ d’accés al ple domini de la terra”.

EDICIÓ PAPER 24/03/2019

Consultar aquesta edició en PDF