Infants sahrauís, del desert als carrers de Palma

PalmaSi realment el destí està escrit en els estels, com diuen els musulmans, quan Dehba Mohamed Fadli era petita i caminava pel desert acompanyant el seu pare, que era pastor de cabres, als cossos celestes es devia llegir el futur mallorquí que esperava a aquesta sahrauí que tenia deu anys. Ara en té 21 i els darrers onze ha estat alumna d'Escola en Pau. Els mateixos anys que té aquest projecte de Mallorca que permet que els nins dels campaments de refugiats puguin estudiar.

Conscient de l'oportunitat, fou una alumna exemplar i superà els cursos en bona part per la dedicació de professores com Joana Romeu, de qui parla amb admiració i gratitud. Ara estudia un mòdul superior de nutrició i dietètica per accedir a la carrera d'infermeria. La determinació de Dehba i la claredat amb què parla del seu projecte vital no són gaire comunes. "Vull tenir una feina a Mallorca per ajudar ma mare, que està tota sola, perquè mon pare morí fa uns anys i som sis germanes. Quan acabi els estudis, m'agradaria treballar a l'hospital d'allà dos o tres mesos i la resta de l'any aquí", diu.

El dia que li va canviar la vida

Setembre de 2002. Als campaments de refugiats d'Al Aaiun arriba un tot terreny blanc i s'atura davant la tenda de la família Mohamed Fadli, on hi havia les filles, la padrina i un oncle. Hi entra Abdi Chiak, director d'Ensenyament del Ministeri d'Educació, que ofereix a Dehba anar a escola a Mallorca. Només tenia dos dies per fer els papers. A corre-cuita pujà a un cotxe d'uns amics de l'oncle i anà a cercar sa mare a Tindouf i el pare a Rabuni. Amb el vistiplau dels pares i els papers a la mà, Dehba va ser una de les primeres sahrauís que arribaren a l'estat espanyol per anar escola. Ella va ser acollida per una de les 22 famílies mallorquines que obriren ca seva durant el curs acadèmic als infants dels campaments dels refugiats.

Ara reconeix que ha estat una privilegiada, però els inicis no foren fàcils. "Els tres primers anys, quan s'acabava l'estiu i havia de tornar a Mallorca, plorava, perquè volia estar amb les meves germanes, però ma mare sempre aconseguia que pujàs a l'avió", recorda, i amb una mitja lluna a la cara afegeix: "Actualment estic encantada i a la meva mare li agraesc que quan li suplicava que volia quedar, em digués que no".

Una altra germana cap a Mallorca

Enguany la família Mohamed Fadli té més motius per enyorar. Aquest curs escolar també trobaran a faltar la segona filla, Nour Houda, qui arribà a Mallorca diumenge passat per passar aquest curs a la casa que tenen al Toro Eugeni Crespo i Carmela Inés Cisneros, probablement una de les parelles més felices de Mallorca. "Encara no tocam en terra. Estam volant en un nigul i crec que no baixarà aquesta sensació", diu Eugeni. Tant ell com Carmela no s'aturen de dir com és d'afectuosa i de fantàstica Houda, qui de tant en tant els llança els millors del somriures. Això sí, no parla. No coneix l'idioma, però hi mostra interès.

Eugeni i Carmela no tenen fills i han tornat pares, encara que temporalment. La felicitat no està exempta de pors. Com que Eugeni coneix Dehba des de petita, ja que és un amic proper de la família que l'acull, li demana què fer quan no saben com actuar. Eugeni comenta que "dibuixàvem amb l'Ipad i semblava que s'ho passava molt bé. No sé per què se n'anà i la vaig trobar a la seva habitació asseguda a punt de plorar, amb un mocador a la mà. No sabia què fer i vaig enviar un whatsapp a Dehba que posava: urgent!". Dehba els prepara per als moments crítics. "Ens ha dit que ha de plorar, que ha de treure el que du dins i que és normal", afirma Carmela.

Curiositat mútua

Els pares provisionals observen amb atenció i curiositat el que fa. "Sempre du una botella d'aigua. I beu tot el temps. "També fa coses que no són de la seva edat, com dur una pepa. Ja és massa gran, però com que Dehba ens va dir que no n'havia tingut mai, segur que li faria il·lusió", diu Carmela, qui explica que la primera nit que va passar a casa ella no va dormir dels nervis i l'emoció, mentre que Houda dormia tranquil·lament; això sí, amb uns petits incidents. Tanta sort que el llit és molt baixet. Clar que com que allà dormen damunt una catifa, roden pel terra", diu. I tot d'una Eugeni explica que l'endemà compraren les barreres per al llit.

Se senten molt afortunats pel que viuen i perquè han trobat un col·legi, el Puig de sa Morisca a Santa Ponça, que ha rebut Houda amb els braços oberts, tal com explica Eugeni: "Ja ha fet dues amigues, una el segon dia va dur un diccionari de català-àrab. El tutor està encantat, creu que és un repte. I el director d'escola ens va dir que no hem de passar pena, que quan s'integri n'aprendrà tot d'una". Entre sorprès per tanta bona sort i agraït pel que els ha duit la vida, comenta que aquell matí conduint havia deixat passar un home que es volia colar amb el seu cotxe. "No em reconec. Em dic: Eugeni, què et passa? No em dec estar il·luminant?", conclou divertit.