ANCORATGE  Els fondejos són una de les principals amenaces per a la posidònia.

SOS POSIDÒNIA

Les funcions d’una planta que és, alhora, espècie i ecosistema

La posidònia contribueix a mantenir les costes i és l’hàbitat de centenars d’organismes, però els abocaments, els fondejos i el canvi climàtic l’amenacen

ANCORATGE Els fondejos són una de les principals amenaces per a la posidònia. / ENRIQUE TALLEDO (OCEANA)

La meitat de la posidònia oceànica que hi ha a les costes mediterrànies de l’Estat espanyol es troba a les Balears. A més, les Illes són la zona on s’ha trobat aquesta planta aquàtica en una major profunditat, ja que, a l’Arxipèlag, aquesta espècie és capaç de viure a més de 40 metres de profunditat.

“La posidònia creix en una zona molt limitada de la costa perquè necessita, com a mínim, un 10% de la llum incident a la superfície per viure”, explica Núria Marbà, investigadora de l’Imedea (l’Institut mediterrani d’estudis avançats). No obstant això, la transparència de les aigües de les Balears permet que aquesta espècie visqui allà on a d’altres punts de la Mediterrània no existeix. Tot i que la distribució d’aquesta planta aquàtica és molt desigual, es calcula que les praderies de posidònia ocupen una extensió aproximada de 650 quilòmetres quadrats i actuen com a veritables boscos aquàtics, ja que una de les seves principals funcions és oxigenar l’aigua de la mar a través de la fotosíntesi.

Si aquesta planta adaptada al medi marí no existís, les conseqüències per a la Mediterrània serien més que contundents. Salud Deudero és investigadora de l’Institut Oceanogràfic de les Balears i explica que la seva absència “augmentaria l’efecte hivernacle, provocaria la reducció de la quantitat d’arena que hi ha a les platges, l’aigua estaria més bruta per una falta de filtratge i es veurien perjudicades moltes espècies animals que tenen la posidònia com a hàbitat, com ara la nacra, una espècie de mol·lusc endèmica de la mar Mediterrània.

La posidònia, que pot créixer tant sobre sediments tous com a la roca, també té com a funció fixar el sòl i evitar l’erosió de les costes, i és capaç de crear el que es coneix com a esculls-barrera. Aquestes parets vegetals amb gran densitat de fulla poden arribar fins a la superfície de l’aigua i es donen perquè la posidònia pot créixer tant en vertical com en horitzontal.

Són, en molts casos, formacions mil·lenàries i, tot i que l’acció humana les fa perillar, a les Balears encara se’n conserven diverses, com les dels Pujols o l’Estany del Peix, a Formentera; les del port d’Addaia, a Menorca; i les de la zona de l’Olla, a Cabrera. Així ho explica l’ Atlas de las praderas marinas en España, un treball d’investigació impulsat per l’Institut Oceanogràfic, en el qual s’estudia, també, el grau de densitat de la posidònia. Els majors graus de densitat es registren a Cabrera, un dels pocs espais de les Illes on el fondeig està regulat i restringit als camps de boies. Núria Marbà explica que controlar la resta de punts del litoral “és molt difícil amb els recursos que es tenen”, però que, tot i així, “s’haurien d’ampliar els camps de boies i reforçar la vigilància a la resta de llocs”. Per la investigadora de l’Imedea, també seria necessari informar-ne més els propietaris de vaixells, ja que, en molts casos, “les embarcacions que fondegen sobre praderies de posidònia ho fan per falta d’informació, sense saber que està prohibit”.

Usos tradicionals

Salud Deudero explica que, abans, la posidònia també tenia usos culturals per a la societat mallorquina: “Es tracta d’una planta terrestre que va adaptar-se al medi marí i que cada any, cap al mes d’octubre, perd la fulla”. Les fulles caigudes són aquelles de color marró que les tempestes fan arribar a la platja i que, a més, serveixen per fixar l’arena durant l’hivern. Però les persones li donaven altres utilitats: en la construcció, s’utilitzava d’aïllant per fer el sostre de les cases; i, en l’agricultura, es feia servir d’adob.

Aquests usos s’han perdut en gran mesura i, ara, tot i que les extensions de posidònia a les Illes són grans, el retrocés és una realitat. Amenaces com l’ancoratge, el canvi climàtic i els residus que s’aboquen al mar dificulten la supervivència d’una planta que és font de vida.

EDICIÓ PAPER 20/01/2019

Consultar aquesta edició en PDF