100 anys del tren del sud

Santanyí“Encara ara, a vegades, sent el siulet del tren de Santanyí de quan era nina, que, travessant corrals de figueres i geranis, arribava fins al meu llit i em rompia el son, els matins”, escriu Antònia Vicens. I és que hi ha records que perduren per a sempre, com ara l’arribada del tren a localitats com Santanyí. Ahir va fer precisament cent anys que hi arribà el tren. Va ser el 21 de juliol de 1917 i hi estigué 47 anys, fins que al 1964 desaparegué.

La de Santanyí era la darrera aturada de la línia que unia Palma amb el sud de l’illa. Realitzava un trajecte de 62 km en dues hores i quinze minuts en el recorregut que anava de Palma al Coll d’en Rabassa, el Pil·larí, l’Arenal, Llucmajor, Campos, els Banys de Sant Joan de la Fontsanta, ses Salines, es Llombards i fins a Santanyí, on feia la volta per tronar a Ciutat. Alguns santanyiners encara recorden com un espectacle “anar a veure voltar el tren”. Els preus eren de quatre pessetes a primera, dues pessetes i seixanta cèntims a segona i una pesseta i quaranta cèntims a tercera. El tren sortia a les 4, 7.45 i 17.20 h de Santanyí i arribava a Palma a les 7.10, 10 i 19.35 h respectivament, mentre que partia de Palma a les 7.45, 14.30 i 18.20 h.

Beneficis

L’arribada del tren va dur prosperitat a la comarca del Migjorn perquè, a més del transport de passatgers, permetia comercialitzar a unes zones eminentment rurals i que es mantenien desconnectades de la ciutat i la resta de poblacions.

És per aquest motiu que ahir, coincidint amb l’efemèride, l’Ajuntament de Santanyí inaugurà una exposició en record de l’arribada del tren que “obrí molts de camins al poble”, segons assenyala la regidora Ricarda M. Vicens, que hi afegeix: “Jo som aquí gràcies al tren perquè el meu padrí venia de Palma a festejar la meva padrina, que era de Santanyí”. La mostra, titulada 100 anys de l’arribada del tren a Santanyí, es pot visitar a les Cases Noves, la Casa de Cultura de Santanyí que commemora l’efemèride amb diferents fotografies antigues del tren i de l’estació del poble, de la gent que hi treballava i d’alguns objectes que encara es conserven, com per exemple, el primer bitllet de tren que es va expedir o també el darrer de l’any 1964. Fanalets i objectes curiosos, com també mapes del tren cedits pels Amics del Ferrocarril (AAFB), es poden veure a l’exposició.

El trajecte Palma-Llucmajor s’havia inaugurat el 6 d’octubre de 1916 i havia arribat a Campos el 28 de febrer de 1917, tal com assenyala Cristòfol Miquel Sbert, que recull una dissertació acurada del tren, des del primer que va funcionar a 1931 a Anglaterra entre Manchester i Liverpool i la gran il·lusió que suposà aquest mitjà de transport fins a la introducció a Mallorca, l’arribada del comboi a Santanyí, el cap de l’estació, els accidents i el final.

“L’arribada del tren a Santanyí fou rebuda amb entusiasme popular -recalca Sbert- amb la locomotora engalanada amb escuts, banderes i garlandes de mata. La banda de música de Santanyí també sonà per a l’efemèride el 21 de juliol de 1917”.

Amb la inauguració de la línia Palma-Santanyí i la d’Artà, quatre anys després, va quedar pràcticament coberta la que seria la xarxa de trens de Mallorca, amb un recorregut total de 248 km. El més antic de l’illa era de l’any 1875 i unia Palma i Inca.

A partir dels anys cinquanta, però, el trànsit rodat va començar a menjar-se el terreny del transport ferroviari a Mallorca, cosa que féu que la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca fes fallida. Això i la construcció de l’aeroport, que passava per damunt de les vies, sentenciaren un tren que connectà el sud de Mallorca entre les diferents poblacions i amb la ciutat. El darrer tren va sortir de l’estació santanyinera l’horabaixa del 4 de març de 1964.

“Gràcies al tren sabia que més enllà de Santanyí i de la mar bategava la història amb la seva grandesa i la seva crueltat. Que hi havia altres llocs, altres maneres de viure, i un dia, si jo ho volgués, podia partir a la recerca del meu propi destí. Era, es pot dir, el tren l’única finestra que tenia per guaitar el món”, conclou el relat d’Antònia Vicens.