PENSAMENT

Ignacio Sánchez-Cuenca: “El nivell de coneixement polític a Espanya és molt superior al que hi havia fa 10 anys”

Sociòleg i filòsof valencià

Ignacio Sánchez-Cuenca (València, 1966) és professor de Ciència Política a la Universitat Carlos III de Madrid i director de l’Institut de Ciències Socials a la mateixa universitat. Els seus àmbits d’investigació són la violència política, la teoria de la democràcia i la política comparada. Entre els seus darrers llibres destacam: La desfachatez intelectual (Los Libros de La Catarata, 2016), Atado y mal atado. El suicidio institucional del franquismo y el surgimiento de la democracia (Alianza, 2014), La impotencia democrática. Sobre la crisis política española (Los Libros de la Catarata, 2014), Años de cambios, años de crisis. Ocho años de gobiernos socialistas (Los Libros de la Catarata, 2012) i Más democracia y menos liberalismo (2010, Katz). Escriu sobre política espanyola a diversos mitjans digitals, com el diari infoLibre i la revista Contexto. També ha publicat articles d’opinió de contingut polític en els diaris El País i El Público. Hem aprofitat la seva presència a Palma, convidat pel Cercle d’Economia i la llibreria Quars, per parlar del seu darrer llibre, La desfachatez intelectual, una crítica documentada que posa en evidència el rigor i la validesa de les opinions polítiques dels intel·lectuals espanyols de més prestigi.

Quina mena d’intel·lectuals dominen l’esfera pública espanyola?

L’esfera pública que tenim es distingeix de l’esfera pública anglosaxona i es pareix molt a la italiana o a la francesa per l’abundància d’escriptors que opinen sobre política. En el meu llibre procur no fer cap defensa gremial, no defens que els experts en ciències socials siguin els únics que opinin sobre qüestions polítiques. Crec que l’esfera pública ha d’estar oberta a tothom, a escriptors, ciutadans, professionals, polítics, acadèmics, etc., però hi ha d’haver uns mínims de rigor, que en moltes ocasions els escriptors no compleixen, perquè opinen de moltes qüestions polítiques difícils i complicades, com el finançament autonòmic o el terrorisme, sense haver-hi reflexionat suficientment.

Segons afirmau, a La desfachatez intelectual , el vostre darrer i més polèmic llibre, no heu pretès fer cap història intel·lectual, ni una investigació acadèmica, i tampoc no heu volgut valorar les aportacions dels intel·lectuals a la cultura espanyola. Si el vostre llibre no tracta de res de tot això, quin és el seu tema principal i quin missatge heu volgut transmetre?

El llibre és polèmic per naturalesa; això no vol dir que no sigui rigorós ni tampoc que no tingui qualitat argumentativa. Està escrit en un registre no acadèmic, el pot llegir qualsevol persona interessada i tracta dels errors que es produeixen a l’esfera pública, a la conversa col·lectiva sobre política. M’he centrat sobretot a analitzar el paper que desenvolupen els intel·lectuals que han assolit més visibilitat i reconeixement institucional. El que he fet és examinar críticament les intervencions públiques d’aquests intel·lectuals, les seves tesis polítiques, sense entrar a valorar la qualitat de les seves obres literàries, filosòfiques o assagístiques.

Els destinataris de les vostres crítiques són alguns dels més destacats homes de lletres i escriptors espanyols contemporanis. Però, si ho he entès bé, no entrau en desqualificacions personals ni tampoc posau en dubte els valors literaris de les seves obres, sinó que més bé criticau la manca de rigor a l’hora d’expressar públicament les seves opinions polítiques?

Sí, jo no dubt de la qualitat novel·lística d’Antonio Muñoz-Molina, ni de la de Javier Cercas, ni de la de Javier Marías, ni tampoc dubt de les contribucions filosòfiques de Félix de Azúa o de Fernando Savater. Per aquí no va la cosa. Tampoc no he intentat fer crítiques a les seves persones. Ells, en canvi, han respost a les crítiques en termes personals, com si jo els hagués ofès. Jo crec que les seves respostes irades demostren que a Espanya no sabem separar el que és la crítica de l’opinió i de l’argument de la crítica a la persona. En el llibre, jo he procurat fer crítiques dures a les idees que defensen i a la manera a través de la qual les defensen, però no he criticat les persones com a tals. Ells, malauradament, recorren tot d’una a la desqualificació personal per tractar de frenar les crítiques.

En algun moment vàreu dubtar de si hauria estat més convenient realitzar les vostres crítiques a la intel·lectualitat espanyola en abstracte, sense entrar en noms ni exemples?

No, no ho vaig dubtar en cap moment. La raó final d’usar noms i llinatges era que així podia citar els textos. Si hagués parlat en abstracte, el lector no hauria pogut verificar que les crítiques que realitz tenen un correlat amb les opinions concretes que els intel·lectuals expressen als mitjans de comunicació. Em va semblar que era fonamental rompre amb una espècie de pacte de silenci existent a Espanya, que permet només fer crítiques de manera dissimulada i genèrica.

Com valorau el fet que el debat públic a Espanya continuï girant entorn de vells temes com el problema d’Espanya, que ja tractaren a fons autors de generacions anteriors com Unamuno i Ortega y Gasset?

Hi ha una explicació històrica o objectiva, si es vol, i és que Espanya no ha estat capaç de resoldre el seu problema territorial. Espanya com a nació no ha sabut assimilar completament la resta de nacions existents a l’Estat, la nació catalana i basca, principalment. Però també hi ha una altra explicació que té més a veure amb les capacitats que tenen els intel·lectuals quan s’enfronten als assumptes públics. En aquest sentit, s’ha de dir que és parlant de la qüestió nacional quan ‘treuen el millor de si mateixos’ i quan més s’apassionen i s’esforcen a defensar les seves posicions. La resta de problemes que té el país, els deixen més de banda. Així l’assumpte de l’atur, la manca de productivitat de l’economia espanyola, l’existència de relacions socials molt desiguals, la manca de valoració del talent o la manca d’inversions en investigació són temes que no els exciten gaire. El que de ver els motiva és opinar de la qüestió espanyola. En aquest sentit, tens tota la raó establint una línia de continuïtat amb la Generació del 98. És com si no hagués canviat en res el nostre país, des de fa més de 100 anys.

En el llibre us referiu a una part important de la intel·lectualitat espanyola amb els termes de ‘figurotes intel·lectuals’ i ‘masclistes discursius’; podríeu explicar a què us referiu amb aquestes desqualificacions?

El ‘masclisme discursiu’ no és una desqualificació en si mateixa, sinó un terme que he agafat en préstec d’un sociòleg italià que es diu Diego Gambetta i que escrigué una anàlisi molt profunda sobre com intervenen els intel·lectuals de cultura o procedència llatina en els assumptes públics. El ‘masclisme discursiu’ consisteix fonamentalment a opinar amb un excés de prepotència i contundència, com si no hi hagués cap possibilitat de pensar diferent del qui emet l’opinió. Aquesta actitud té immediatament un efecte dissuasiu o intimidador sobre els altres. Amb l’expressió ‘figurotes intel·lectuals’ faig referència als intel·lectuals que fa 40 o 50 anys que estan presents a l’esfera pública i que han acabat sent presoners del personatge que ells mateixos han creat. Estic pensant en Javier Marías i el seu paper de rondinaire permanent o en les sortides de to de Félix de Azúa, fent recusacions totals al sistema polític i als partits, també pens en els excessos de Savater quan parla de terrorisme. Són molt predictibles, ja sabem què diran i poques vegades ens sorprenen amb un argument nou.

No trobau que en el llibre dieu allò que molta gent pensa sobre els intel·lectuals espanyols, però que no s’atreveix a dir obertament en públic?

Això que dius ho he descobert després de publicar el llibre, quan l’estava escrivint no ho pensava. De fet, tenia molts de dubtes que hi hagués cap editorial que pogués estar interessada a publicar el llibre, no m’esperava que tingués tant de ressò, ni tampoc podia imaginar-me l’elevat clima d’atipament social existent amb els principals intel·lectuals i el seu estil prepotent. Això ha estat per a mi una sorpresa molt agradable.

La baixa qualitat dels discursos i de les opinions que es transmeten a través de l’esfera pública empobreix la democràcia?

Sí, l’empobreix, sens dubte, encara que durant aquests darrers anys hem assistit a un renaixement de l’interès per la política: hi ha hagut més discussió de política a les famílies, als centres de treball, a les relacions socials; la política també ha estat més visible en els mitjans de comunicació i hi ha hagut debats amb més intensitat que en el passat. Tot plegat ens ha retornat als anys d’efervescència política posteriors a la mort de Franco. I això ha estat positiu per al país, perquè el nivell de coneixement polític a Espanya ara és molt superior al que hi havia fa 10 anys. Som optimista amb el futur de la democràcia. El major nivell d’exigència del públic contribuirà que la democràcia torni a ser més sòlida.

Podríeu concretar quines propostes teniu per incrementar el nivell i la profunditat del debat públic?

El debat públic ha de ser necessàriament participatiu i democràtic, amb molta de gent intervenint-hi. Alguns pensen que la solució a la cacofonia o renou que es produeix amb les intervencions de tantes persones és que hi hagi uns intel·lectuals de referència que marquin les línies per on ha d’anar el debat. Jo no opín el mateix. En el llibre plantej que el públic sigui cada vegada més exigent i aprengui a distingir, dins aquesta confusa selva d’intervencions públiques, qui és un impostor i un oportunista i qui no ho és i té qualque cosa a aportar. En la mesura que el públic es torni més exigent, els mitjans de comunicació i els intel·lectuals es replantejaran el tipus d’intervenció que volen fer a l’esfera pública.

Els intel·lectuals al·ludits us han replicat amb duresa i menyspreu. Així, Fernando Savater us ha acusat, sense anomenar-vos, de ser ‘un porc’, Javier Cercas us tracta de ‘beneit culte’, Jon Juaristi us acusa de ser ‘amic de Bildu’ i José Antonio Zarzalejos diu que sou un ‘intel·lectual orgànic del PSOE’ i un no-ningú. Voleu dir alguna cosa en defensa vostra?

A la nova edició del llibre contest a cadascuna d’aquestes crítiques. Encara que em facin mal, en el fons els estic agraït perquè confirmen moltes de les tesis que defens, demostren que no estan acostumats a intercanviar opinions i arguments, sinó a dictar doctrina i a esperar que els altres els donin la raó o callin, perquè a aquest país, si no calles, el que t’espera és una galtada dialèctica.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF