Gonçal López Nadal: “Si Mascaró veiés la urbanització de la costa estaria molt espantat i ploraria”

Professor d’història econòmica de la UIB

Gonçal López Nadal (Palma, 1953) és professor titular d’Història i Institucions Econòmiques al departament d’Economia Aplicada de la Universitat de les Illes Balears, membre del grup d’investigació d’Estudis d’Història Econòmica de la UIB i doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Gonçal López és expert en corsarisme i té amplis coneixements sobre cultura i història cubanes i sobre orientalisme. És un estudiós de la figura i l’obra de Joan Mascaró, que ha divulgat a través de diverses publicacions, entre les quals destacam el llibre homenatge Joan Mascaró i Fornés (1897-1987) (UIB, 1997), que ha coordinat conjuntament amb l’historiador Toni Mas. Amb Gonçal López parlam de la vigència del pensament de Joan Mascaró, de religiositat, des d’una perspectiva no dogmàtica, i de la violència contemporània.

Durant la vostra joventut, coneguéreu Joan Mascaró a Comberton, una petita localitat molt propera a Cambridge, sense saber gaire bé qui era. Podríeu descriure aquelles trobades, de què parlàveu i com era Mascaró en persona?

Em complau molt parlar d’això. És una de les coses que un ha fet i que li agradaria repetir en una nova vida. A finals dels anys 70, jo cercava un lectorat a Anglaterra. Ma mare, que coneixia Joan Mascaró, em va recomanar que hi contactàs, perquè tal vegada em podria ajudar. Jo aleshores no sabia qui era. Ma mare va telefonar a Carme Delgado, la nora de Joan March. Ella ens va facilitar el telèfon i l’adreça de Mascaró. Llavors m’hi vaig posar en contacte. En saber que jo era nebot del diplomàtic i poeta Guillem Nadal i que venia de part de Carme Delgado, em va rebre encantat, amb els braços oberts. Record que quan vaig arribar per primera vegada a Comberton, a casa seva, una casa de pagès, a unes sis milles de Cambridge, feia molt de fred, era el mes de gener del 1978. De llavors ençà, vaig visitar-lo mitja dotzena de vegades. Cadascuna de les converses durava quatre o cinc hores i, abans de passar a la sala, sempre em demanava que em rentàs les mans. Jo considerava que ja anava net, però amb el temps he sabut que parlar amb Mascaró requeria d’una purificació prèvia. A poc a poc, Mascaró em seduïa amb la paraula i la mirada, com si m’estigués hipnotitzant. Es perdia parlant d’Erasme de Rotterdam, i sobretot de la mística, de sant Agustí i santa Teresa. Tenia una veu de pagès, educat i il·lustrat. Parlava baixet i dolç, amb un mallorquí molt literari. Record un dia Mascaró i la seva dona acompanyant-me amb el seu cotxe fins a Cambridge: ell anava vestit com un pagès de diumenge, era la viva imatge d’un senyor retirat, que estava retent homenatge al propi lloc d’adopció. Era un pagès que s’havia fet tant amb Anglaterra, que em va traspuar el gust pel vestir anglès. Finalment, el 1978 vaig obtenir el lectorat i vaig estar a la Universitat de Leeds dos anys. Òbviament, Mascaró no hi va tenir res a veure, perquè l’ajut que li vaig demanar no estava pas al seu abast. Posteriorment, la Setmana Santa del 1980, en un dels seus viatges a Mallorca, em va visitar a ca meva de Palma. Aquesta és la darrera vegada que veig Mascaró viu.

Com va aconseguir Mascaró, un fill de pagès, obrir-se camí en el món intel·lectual i acadèmic i esdevenir un humanista i personatge universal?

Per sort, el coneixement humà i l’interès per l’esperit no estan només a l’abast de les persones que tenen el privilegi de néixer en famílies benestants. Si no fos així, la cultura no existiria. No veig Mascaró sent fill de burgesos. Mascaró s’interessa, des de la seva primera joventut, pel món extramaterial, la cultura i els idiomes. No li costa gaire aprendre francès, anglès i alemany. És una persona molt arrelada a la terra, que se sent orgullós dels seus orígens vilers. Estic convençut que la seva condició pagesa és un dels motius de la seva inclinació cap als estudis lingüístics, filosòfics i teològics. Si Mascaró no hagués nascut al camp, ves a saber si hagués fet el que va fer.

És sabut que Joan Mascaró mantingué una estreta relació d’afecte i respecte amb Joan March. Com explicau l’amistat contranatural entre March, un empresari compromès amb el franquisme, i Mascaró, un savi republicà?

La relació entre Mascaró i March és el resultat d’una simbiosi, de la confluència de dues voluntats materials: la voluntat de Joan March era tenir al seu costat una persona de confiança, sàvia i bona; i la voluntat de Joan Mascaró era arribar al món acadèmic per estudiar sànscrit. March necessita Mascaró com a traductor, per fer els primers negocis, durant la guerra, i el torna a necessitar perquè faci de preceptor del seu fill a Anglaterra. M’imagín els ullets de Mascaró obrint-se, en oferir-li March fer de preceptor del seu fill, no mirant tant per la seva seguretat econòmica, sinó per l’oportunitat que se li obria d’arribar a entendre el Gita, que és el que realment l’interessava. En un moment donat, Mascaró va rebutjar l’oferta de ser el secretari de March, perquè necessitava estudiar sànscrit. És sabut que Mascaró va donar la idea a March de crear la Fundació Joan March. La relació entre March i Mascaró es manté, perquè són conscients que es necessiten.

Mascaró, des de l’exili, va ser un gran divulgador del català i va col·laborar amb Francesc de Borja Moll en la promoció del Diccionari català-valencià-balear. Ens podeu parlar de la seva relació amb la llengua i la cultura catalanes?

Mascaró participa als anys 30, quan entra a la Universitat de Barcelona, en la defensa de la llengua catalana, sense que això suposi un enfrontament amb altres llengües, ni molt manco. Mascaró dominava el castellà perfectament. De fet, fa lectures en castellà a la ràdio de Londres, per sobreviure, i hi manté contactes amb Jaime Salinas, Salvador de Madariaga i Dámaso Alonso. Quant a la seva relació amb Moll, Mascaró no és únicament amic seu, sinó que el considera un referent i l’admira per ser l’impulsor de l’obra magna del Gran Diccionari. Mascaró hi col·labora amb tot el que pot. Mascaró i Moll esdevenen corals, fins al punt que quan surt la possibilitat que les traduccions dels treballs que Mascaró havia fet en anglès es publiquin en català, Mascaró tria Moll, malgrat tenir altres propostes editorials. Mascaró considerava Catalunya com una entitat política i entendria perfectament, com ho entenc jo, el desig d’autodeterminació del poble català. Això no vol dir que no fos conscient de les dificultats d’aquest procés polític.

Mascaró va viure amb ràbia i angoixa l’explosió turística dels anys 60 perquè suposava una greu amenaça per al paisatge, els costums i la identitat. Les seves reflexions crítiques envers el turisme anticipen d’alguna manera les crítiques actuals a la saturació turística?

Mascaró va ser un precursor. Les poques visites que va fer a Mallorca li varen permetre observar amb ulls de savi el que podia passar amb l’arribada del turisme de masses. Va ser capaç d’anticipar la destrucció del paisatge que lamentablement va acabar passant i va preveure, sobretot, la mort d’èxit del model turístic. Jo m’imagín que si Mascaró veiés la urbanització de la costa de Mallorca, estaria molt espantat i segurament ploraria.

En la seva recerca particular pel sentit de l’existència, Mascaró aprèn sànscrit i estudia i tradueix a l’anglès els textos sagrats de l’hinduisme, com el Baghava Gita i els Upanishads . Per què va dedicar Mascaró la seva vida a divulgar les ensenyances d’aquests textos sagrats?

Mascaró va quedar extasiat quan va llegir una traducció anglesa del Baghava Gita. De llavors ençà enfoca tota la seva vida al coneixement del Gita i a viure segons les seves ensenyances. Els acadèmics de les universitats angleses critiquen la seva traducció del Gita, perquè consideren que és molt poc literal, però Mascaró n’està satisfet i tranquil amb la seva tasca, sobretot després de rebre una carta de felicitació de Rabindranath Tagore en què li dona les gràcies per haver traduït l’esperit del Gita. L’esperit del Gita explica la seva posició davant del món. En aquest moment, tornar a traduir el Gita i els Upanishads seria una feina absolutament inútil, perquè ja l’ha feta Mascaró.

Les traduccions de Mascaró tingueren un gran impacte en la cultura pop i el moviment contracultural i pacifista de la dècada dels anys 60, però la influència orientalista en l’àmbit de la cultura i de la política s’ha anat diluint amb el temps, per què?

Amb les traduccions dels anys 60, Mascaró va permetre que el món occidental accedís als valors del món no occidental, però aquesta influència s’ha interromput i, en aquests moments, la voluntat dominant és la d’occidentalitzar Orient imposant l’hamburguesa, el fast food i l’ american way of life. La dècada dels 60 va suposar una nova esperança que se’n va anar en orris amb la finalització de l’era keynesiana i l’inici de l’època neoliberal, encapçalada per Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thatcher a Anglaterra. El neoliberalisme ha conduït a una situació en la qual el capitalisme difícilment trobarà les solucions a les seves crisis. Arribam a aquest escenari per l’enfonsament de les teòriques alternatives socialistes i comunistes al capitalisme i el sorgiment del fenomen de la globalització. La globalització podria dur la prosperitat si es globalitzàs el pensament o la generositat, però, malauradament, la globalització que existeix és només financera i del mercat.

És inevitable parlar de violència i, concretament, dels atemptats terroristes a Catalunya. En un món amenaçat permanentment pel terrorisme i el fanatisme religiós, quina contribució podria fer a la pau mundial la fe intereligiosa i el misticisme oriental de Mascaró?

Pens que Joan Mascaró estaria d’acord amb mi a afirmar que la guerra és evitable, que no hi hauria violència ni terrorisme sense armes. Però la indústria de l’armament és la més potent del món. França, Alemanya, Anglaterra i Espanya, els països europeus que encapçalen la venda d’armes als països que estan fent la guerra al món, són també països que han patit la violència terrorista. La indústria militar ha esdevingut necessària perquè malfuncioni l’estructura econòmica que ens governa. Concedir el premi Cervantes a la Unió Europea, després de les desfetes socials i de la política amb els refugiats, és un acte de cinisme. Davant de la violència, hem de reivindicar el llegat de Mascaró, la transmissió de filosofies, pensaments i valors de llocs que Occident ha ignorat o ha volgut dominar a través de l’expansió econòmica i militar. No tenim solucions als problemes que hem creat, ni sabem reconèixer que existeixen altres valors no occidentals. Llegir Mascaró ens acostaria a un món en pau.

Mascaró afirmava que la violència neix de la injustícia. D’on neix la violència terrorista que ha patit recentment Catalunya?

Els atemptats a Catalunya han posat Barcelona i la localitat turística de Cambrils en el mapa de ciutats que han tingut terror. El que ha passat a Catalunya ens afecta més, perquè estam més a prop i perquè ens identificam amb Catalunya, però l’atac terrorista no ha estat pitjor del que varen patir, en el seu moment, Berlín, Niça, París o Istanbul. Abans he parlat de la indústria d’armes i ara parlaré d’un altre fenomen que és complementari, la desigualtat. Els països anomenats emergents s’han desenvolupat des d’una òptica occidental, han reduït els nombres de pobresa extrema, però a canvi d’incrementar la distància existent entre els qui tenen i els qui no tenen. Després de la crisi, l’estat espanyol és molt més desigual del que era fa deu anys, i no s’aturarà de ser-ho. La crisi econòmica ha deixat un llegat de major desigualtat i pobresa. I la desigualtat i la pobresa generen desolació i violència.

Joan Mascaró i Fornés: la pau a través de l’experiència religiosa

Joan Mascaró i Fornés (Santa Margalida, 1897-Comberton, 1987) filòleg, orientalista, traductor, poeta i, probablement, un dels intel·lectuals mallorquins més universals després de Ramon Llull, és conegut internacionalment per les seves traduccions a l’anglès dels textos sagrats de l’hinduisme. Va ser un treballador incansable per la pau. Mascaró distingia entre pacifistes i pacificadors. Per ser pacificador i treballar per la pau mundial, era necessari assolir primer la pau interior amb un mateix. Segons Mascaró, l’espiritualitat era el principal remei contra la violència i els mals de la civilització occidental derivats de l’egoisme i la sobrevaloració dels béns materials. Va defensar el sincretisme, una fe interreligiosa capaç d’universalitzar valors com la tolerància, la pau i la no violència. Les seves obres es varen convertir en lectura i font d’inspiració de The Beatles, especialment de George Harrison. Gràcies a les traduccions d’Elisabet Abeyà, gaudim actualment de les versions de Mascaró del Bhagavad Gita (Moll, 1983) i d’ Els Upanishads (Moll, 2005) en català. Amb motiu del centenari del seu naixement es va publicar la Correspondència de Joan Mascaró (Moll, 1998), en dos volums, a cura de Gregori Mir, amic i marmessor de Mascaró; i les Cartes d’un mestre a un amic (El Tall, 1993), també a cura de Mir. La bibliografia de Mascaró es completa amb Llànties de foc (Moll, 1986) i l’edició en català de dos llibres pòstums: La creació de la fe (Moll, 1993) i Diàlegs amb l’Índia (Moll, 2002), un recull d’articles, pròlegs i conferències. Finalment, recomanam la biografia Joan Mascaró i Fornés. Els múltiples espais de la saviesa (UIB, 1990) a cura de Joan Maimó, i el documental Llànties de foc, de la productora audiovisual Quindrop.

EDICIÓ PAPER 14/09/2019

Consultar aquesta edició en PDF