ArquitectaAnit, les bombolles de Pep Bou posaven un rodó punt final a la Tercera Setmana d’Arquitectura celebrada al Club Pollença. Durant quatre dies, arquitectes, xiuladores, poetes d’aigua i sabó, artistes i músics han parlat de gairebé tot, des del 'gairebé res'.
Sota l’enigma dels tres punts suspensius i el no menys enigmàtic 'gairebé res', ahir tots els convidats intentaven donar resposta a la sentència que ha servit de fil conductor per a aquestes converses.
L'arquitecte Rafel Moranta iniciava la xerrada amb el títol 'M’han dit que...' amb un apunt sobre les arquitectures integrades. Ho va fer a través del projecte de reforma d’una possessió. Una reforma que, en paraules seves, se centrà a fer “gairebé res” i de la qual destacava la semblança amb una llebre, per aquesta capacitat de l’animal d’agafar el color del lloc on es troba.
Rafel, que assegurà que sempre ha fet feina xerrant amb la gent, ens presentà cinc converses amb amics, familiars i filòsofs que d’un en un dilucidaven el no-res, el ser i el no ser, allò que, com deien, és fer les coses perquè sí i perquè no.
I del sí i el no, del 'less' i del 'more', se serví l’arquitecte Jaume Mayol, que, amb un suggeridor 'Less than Mies', convidava a afrontar de nou i rellegir el 'Less is More' de l’arquitecte Mies van der Rohe. Un 'less', per a Mayol, desconnectat de la realitat i de les arquitectures que realment si ho fan quasi tot amb quasi res, les arquitectures tradicionals.
I és que Mayol prefereix l’evolució a la revolució, la feina constant i diària de la repetició, el mestre forner que millora cada dia la seva tècnica per fer ensaïmades, l’ídem que es converteix en veritable identitat. La tradició entesa com a ésser viu del qual nosaltres formam part.
La vetllada continuà amb Dani Freixes, arquitecte de reflexos i reflexions, que en una conversa tranquil·la parlà del seu pare sastre i d’una infància entre miralls.
Dani Freixes utilitzà el davant i el darrere del mirall per explicar el seu propi 'gairebé res', un davant ple de reflexos i un darrere en què no hi ha res, però necessari, alhora, perquè per l’altre costat hi hagi el tot.
Seguint amb el fil conductor del cicle, Freixes presentà una selecció de projectes que, com ell va afirmar, no tenien projecte: una taula de pícnic de formigues que s’emportaven les fulles, personatges animats fets amb mans, el bar ZSA ZSA ple de reflexes i un recorregut per la sala dels miralls del Tibidabo que, a més de tenir projecte, tenia també una alta dosi d’imaginació i de màgia.
I si parlam de màgia, parlem de Pep Bou, que va tancar la vetllada omplint de bombolles i olor de sabó de casa el petit auditori del Club Pollença.
La delicadesa amb què Bou acaronava les fràgils bombolles es contraposava a la tècnica i els alts requeriments que necessita l’espai per fer possible aquest espectacle de física i fantasia que deixà els assistents amb mitja rialla als llavis i ulls somiadors.
I és que, com li va dir Joan Brossa a Bou el dia que aquest darrer presentà l’any 1982 a Fira Tàrrega el seu primer espectacle amb bombolles, Bou té entre les mans la imatge poètica per excel·lència.
Les jornades es van acomiadar, així, fins l’any que ve, amb un gairebé res construït d’aigua i sabó.
