"Bauzá fou més castigat que la corrupció de Matas"

No són freqüents els assajos sobre política balear. Eli Gallardo intenta omplir aquest buit amb Balears 2015: un nou cicle polític, que ha presentat aquesta setmana.

El vostre llibre defensa la hipòtesi que en les darreres eleccions autonòmiques es va tancar un cicle de 20 anys que s’ha caracteritzat per l’alternança...
Això mateix. També defens que va posar fi a un paradigma, el canyellisme, que mai no havia acabat de desaparèixer. I va suposar la fi de José Ramón Bauzá, un rara avis. Alguns politòlegs han dubtat sobre si Bauzá va ser l’epíleg d’un cicle que acabava o el pròleg d’un que comença. Jo opt per això primer.
A Company, però, el van etiquetar de ‘neocanyellista’ quan el van elegir president...
És cert, però les coses han canviat molt. Hi ha una reactivació del gonellisme i, fins i tot, a Madrid, han acusat Company de catalanista.

Bauzá s’imposa en el congrés del 2010 perquè es presenta sota una certa aura ‘canyellista’?
Sí, se’l veia com un candidat de transició, una mica ‘naïf’, després de la partida de Jaume Matas i l’impasse de Rosa Estaràs.

La seva perdició va arribar quan es va llevar la màscara?
No estava preparat perquè no estava assessorat i quan l’assessoraven malament o no li agradava el que li deien feia purgues. El seu va ser un lideratge dèbil, però sever.
Set minuts d’entrevista i només hem xerrat del PP. És inevitable que sigui el referent polític?
Com a partit electoralment majoritari, sí. No tant socialment majoritari perquè la gent se sent més moderada o progressista. El que passa és que, per mor de la llei electoral o el vot útil, sempre són majoritaris els conservadors. També perquè tenim una abstenció diferencial, que és que votam menys en les autonòmiques que en les generals, tot i que ens afecten més. Això també afecta a l’hora de votar diferent. Aquí es pot donar suport a un Parlament més multicolor que, en canvi, a l’hora d’enviar diputats a Madrid. Potser també és herència del canyellisme, que no deixava de ser un PP un poc particular.
Sovint es fa referència al fet insular com a element que dificulta la cohesió d’un sentiment identitari, però a les Canàries, en canvi, ho han aconseguit.
Crec que té a veure també amb la transició a l’autonomia, des del debat de la bandera fins al tema del ‘català propi de Mallorca’ o ‘el català, com a propi de Mallorca’. Filar tan prim per una coma i si no hi ha acord es munta una candidatura alternativa. I això, en un context on la llei D’Hondt afavoreix el bipartidisme, ho explica tot.

El debat sobre el nou finançament o el REIB, o l’exemple del diputat canari, sembla que està inflamant el sentiment de tenir una opció política específica de Balears, que vagi cercant ‘lo nostro’, una expressió molt vinculada al canyellisme, d’altra banda. Creis que es pot consolidar aquest sentiment?

Els mallorquins tenim un altre ritme. Amb el temps, però, la gent s’ha adonat que es pot tenir un orgull sense que et titllin de pancatalanista. En aquest sentit, anam una mica a la par que els valencians. Allà també s’està trencant amb la idea que tot allò que no és espanyolista no té per què ser catalanista. Ara la gent ja veu que un diputat canari fa més que la representació del PP i el PSOE durant anys.
Com afecta la irrupció de tres nous partits en aquest nou cicle?
Primer de tot, afavoreix la volatilitat. Hi ha molta menys gent que sigui fidel a unes sigles. S’ha de definir un poc menys per arribar a un espectre més ampli de l’electorat. La gran novetat, però, és que Ciutadans, per una banda, i El Pi, per una altra, poden fracturar la dreta i deixar-la en situació d’igualtat amb l’esquerra, en aquest sentit.

Això deixa aquest Pacte en millor situació de ‘renovar’ que els anteriors?
No sé si revalidar perquè això depèn del cost de governar, però crec que per primera vegada el votant d’esquerres no se sentirà tan abocat a la desmobilització, perquè no estarà avergonyit. Fixa’t que Podem, que no volia entrar al Govern, ara ho vol. Això vol dir que creuen que poden treure rèdits electorals del fet d’estar al Govern. Crec que aquest Pacte ha après algunes lliçons. I ens trobam en una altra època.

Què jutjaran els electors d’aquest govern el 2019?

L’esquerra és molt crítica i la dreta sempre es mou, o et castiga un pic. De fet, va castigar més el ‘bauzarisme’ que la corrupció de Jaume Matas, un fet molt curiós i molt fotut si te’l posen davant el mirall. De Bauzá es deia que si era molt espanyolista, que si... Ara ve Teresa Palmer, que és més espanyolista, i ja recupera 25.000 vots. La catarsi ja està feta. Ells sempre es mouen i l’esquerra, quan es decep, no. Serà molt interessant veure com reactiven el seu electorat.
La gran arma per mobilitzar l’electorat d’esquerres pot ser l’animadversió envers Biel Company?
Es demonitzarà la seva figura, però crec que el PP no tornarà a centrar-ho tot en una figura, com amb Bauzá. Allò va ser un error. I l’esquerra no pot quedar només en el record del ‘bauzarisme’, tot i que s’enfrontarà a molts que eren al gabinet de Bauzá.

EDICIÓ PAPER 20/07/2019

Consultar aquesta edició en PDF