Microsites 05/04/2021

Teo Salvà: "La bateria aporta un sentiment de llibertat molt gros"

6 min
El bateria Teo Salvà durant una actuació

PalmaTeo Salvà (Palma, 1987) va saber ben aviat que volia tocar la bateria, i el seu entorn va ser cabdal per al seu amor per la música. Ara que ha aconseguit dedicar-se al que més li agrada, també ensenya a d'altres, ja que, amb ganes, mai no és tard per tocar un instrument.

Com varen ser els vostres inicis?

— Tenc un historial llarg. Als anys noranta, el meu pare era membre del grup Coanegra i la meva mare feia classes de ball de bot. Ens duien a les ballades i als assajos i, des del primer moment, la bateria em va entrar pels ulls. Ben aviat vaig pegar pertot, per les parets i per les portes. I em feia bateries amb olles de cuina. Fins que em varen comprar una bateria en una botiga de juguetes i la vaig destrossar de tant tocar-la. A 12 o 13 anys em varen trobar un professor de bateria, Salvador Font. Era complicat, perquè abans no existien escoles on poguessin anar els nins, com passa ara. No trobaves quasi ningú que volgués ensenyar bateria, era una cosa inusual.

Com varen ser les primeres classes?

— Hi anava superemocionat. Les classes eren en un soterrani, i quan ell se n'anava a fer fotocòpies, quedava tot sol. Vaig començar a anar a més. També vaig anar a escoles com la Irineu Segarra, vaig fer classes de llenguatge musical i vaig provar amb instruments com la guitarra i el piano. En haver de començar Secundària, ja sabia que la percussió era el que més m'agradava.

Què va passar a partir d'aquell moment?

— Vaig fer uns anys de formació clàssica –marimbes, timbals, etc.– i em vaig preparar per ingressar als darrers anys de grau mitjà. Però no vaig entrar perquè el piano no m'anava bé. Així i tot, vaig aprendre molta tècnica. També vaig estar uns anys tocant a la banda de Son Rapinya i el meu pare va fundar l'Escola Municipal de Xeremiers de Palma. Allà hi havia una banda de xeremies i feia amb ells cercaviles els caps de setmana. Sempre anava amunt i avall amb la caixa penjada.

I en acabar l'institut? Us vàreu plantejar cap altra sortida que no fos la música?

— Vaig tenir molta sort, perquè quan vaig acabar Batxillerat els meus pares em varen encoratjar per ser músic professional. Així que em vaig apuntar a Factoria de So. La percussió clàssica no era el que volia i allà em vaig poder formar en bateria. Vaig trobar Jaume Ginard, Tolo Grimalt –que n'era el director–, Marcos Collado, Tomàs Merlo... Eren els meus professors de bateria, harmonia i combo. Tots em varen ajudar molt i em varen orientar sobre com fer carrera. Allà vaig estar del 2006 al 2008, perquè a Factoria només es podien fer dos cursos reglats del programa de l'Aula de Música Moderna i Jazz del Liceu de Barcelona. Després havies de fer tercer i quart a Barcelona. Com que havia crescut musicalment i com a bateria, vaig intentar fer les proves de grau superior en diferents llocs, perquè volia fer carrera com a músic dins d'un conservatori. Vaig fer proves a Sant Sebastià, Amsterdam, a l'Esmuc de Barcelona... Però les bones qualificacions no em varen bastar per tenir una plaça.

I què vàreu fer llavors?

— Vaig anar a fer tercer a l'Aula a Barcelona. Era el 2008 i anava i venia perquè vaig aconseguir una plaça de professor a l'Escola Municipal de Música de Pollença. Allà vaig conèixer músics com Juanan Torandell i Omar Lanuti. Vaig descobrir que el món de la docència m'agrada i vaig veure que la meva formació també implicava ensenyar als altres. En aquella època també vaig començar al combo de Toni Miranda, a Factoria de So. Va ser ell qui em va donar els primers bolos. Miranda ha estat un pare musical per a mi. En acabar a l'Aula, vaig aconseguir plaça al Taller de Músics, també a Barcelona, que està homologat com a centre superior. Aquí vaig fer la meva carrera com a músic de jazz. M'hi vaig dedicar de ple i em vaig relacionar amb molts músics joves. Fèiem jam sessions gairebé cada dia i vaig tenir professors com Ramon Àngel i Santi Galan. Els estius tornava a Mallorca i sempre hi havia alguna cosa a fer, perquè anaven comptant amb mi per a concerts de manera habitual. Vaig acabar els estudis superiors el 2013 amb matrícula d'honor i just aquell estiu Salvador Font em va donar una feina per tocar cada dissabte amb una orquestra de swing a Costa Nord [Valldemossa]. Allà vaig conèixer músics Guillem Nadal i Pep Garau.

Vàreu deixar la docència?

— No. He continuat fent classes a l'Escola Municipal de Calvià, a DospuntDos, a l'escola de Sebastián Raimundo i també vaig tornar a Pollença. Cada vegada tenia més alumnes i al final em vaig quedar amb les escoles que eren més còmodes per a mi, a més de començar a mésmúsica a l'escola de Pòrtol. D'altra banda, es va obrir la possibilitat de començar de professor al Conservatori Superior de les Illes Balears, perquè es va encetar l'itinerari superior de jazz. Allà som professor adjunt de Repertori amb trio acompanyant. Però als escenaris tampoc no he aturat. He combinat la docència amb concerts al Saratoga i al Lisboa, i en festivals de jazz a l'estiu. Amb la pandèmia, he tingut la sort de dedicar una part del meu temps a la docència, perquè les actuacions han quedat aturades.

Hi ha projectes musicals en els quals estau més implicat?

— Sí, perquè vas coneixent persones amb les quals tens més afinitat. Mary Lambourne, Sergio Llopis, Pep garau i Juanan Torandell en són alguns. Hi ha projectes en els quals la meva implicació és més grossa, tant per afinitat personal com musical. De vegades fins i tot acabes posant-hi doblers de la teva butxaca. Ara mateix, Highlands Project és on estic més capficat. Hem anat a Rússia i Portugal i hem tret disc nou. També estic a punt de treure disc amb el guitarrista Jaume Tugores. De tota manera, moltes coses han quedat aturades per la pandèmia. Esperam el moment més propici per treure música nova.

El jazz és l'estil en el qual us sentiu més a gust?

— El jazz és una paraula molt àmplia, que inclou molts estils. Fet aquest incís, vaig veure que, efectivament, el jazz em donava llibertat per expressar-me amb la bateria. Encara que sigui un instrument rítmic, sempre hi cerc un enfocament melòdic, i això ho permeten el swing i el jazz, on la bateria moltes vegades té un rol de solista, a la recerca de diferents timbres i maneres de crear. Així que, dins d'una paraula tan grossa com el jazz, m'hi he trobat lliure per expressar la meva manera d'entendre la música. He pogut fer feina per aquest camí, però al final no deix de ser un músic d'ofici i si em criden per tocar rock, ho faré el millor que pugui.

Què aporta als estudiants un instrument com la bateria?

— La bateria aporta un sentiment de llibertat molt gros. Encara que els al·lots no sàpiguen què han de fer tècnicament o no tinguin capacitat de lectura, els dona llibertat per expressar-se i fer improvisació, perquè tots tenen molta música dins i molt a dir. A més, és un instrument percussiu i toca un element molt primitiu dels humans, molt tribal. La meva feina no és dur els meus alumnes on vull, sinó ensenyar-los el camí perquè trobin la seva manera de fer, perquè cadascun és molt diferent.

Quines són les dificultats més grans per aprendre a tocar la bateria?

— Tots els instruments necessiten coordinació. En aquest cas la coordinació no costa tant com aprendre el rol de la bateria en la música, perquè és un llenguatge abstracte i no notes concretes. Des del primer dia, un nin pot tocar un ritme amb les quatre extremitats, perquè els nins són esponges i tenc al·lots de set o vuit anys que ja s'hi posen a la primera classe. Ara bé, has de fer entendre al nin com encaixa aquell llenguatge abstracte en el context de la música pel que fa al tempo. És una mica matemàtic i un problema més auditiu que no de coordinació. Un nin pot tocar molt bé un ritme i no saber encaixar-lo amb la música. De vegades, em diuen que la música els embulla. Aquí és on tenc un repte i molta feina, perquè la bateria no és només pegar cops a l'aire.

Heu tingut alumnes que siguin incapaços de tocar la bateria?

— Alguns casos, però no molts. Hi ha al·lots, com a l'esport, als qui costa més coordinar. De vegades tenen menys desenvolupada la lateralitat, però amb feina de repetició aconsegueixen fer-ho. Un pot tardar dos mesos i altres, dos anys. Un pic que aconsegueixen coordinar el cos, l'han de sincronitzar amb l'estímul auditiu, i això és feina de picar pedra. Però gairebé no m'he trobat ningú insalvable. He arribat a tenir una alumna de 82 anys, que en un mes va aprendre a llegir i tocar ritmes. S'emocionava molt i sempre em donava les gràcies. Passa a passa, en un trimestre ja tocava damunt cançons que li posaven els seus nets, de Rihanna i Beyoncé [somriu]. Tot ho va aconseguir amb constància.

Quin és el vostre somni com a músic?

És una utopia, però m'encantaria que aquí, com en altres ciutats, existís una big band com a institució oficial, que tocàs swing i música moderna. Si tenim la Simfònica i la Banda de Palma, podríem tenir la big band de les Illes Balears. Però per a una formació com aquesta que sigui pública, caldria un Govern que apostàs per la música. I en aquest país és impensable que una institució governamental creï una agrupació com aquesta per fer determinat repertori.

stats