Microsites 18/04/2021

Andreu Morell: "Alguns pagesos s'han emprenyat perquè dos llonguets trobin fonts que mai havien vist"

7 min
Andreu Morell, l'autor de la pàgina que ha catalogat 1.670 fonts de Mallorca.

PalmaAndreu Morell (Pollença, 1951) ha trescat durant deu anys per tots els racons de Mallorca cercant fonts. En una dècada n'ha catalogades 1.670, quasi totes les que hi ha a l'illa, però ja ha donat per conclòs el projecte. Les que li queden per visitar es troben en finques privades on no ha pogut aconseguir permís per entrar-hi, perquè sempre ha volgut entrar-hi "per la porta grossa" per fer-ho legalment. La seva pàgina web és una autèntica enciclopèdia que permet a qualsevol persona conèixer molt millor un patrimoni que sovint està amagat i és inaccessible.

Després de 10 anys cercant fonts, considerau que el projecte ha finalitzat. Què us ha aportat personalment aquesta intensa recerca?

— Ha estat una experiència de botes i biblioteca, perquè després de visitar les fonts, que generalment es troben en indrets preciosos i amagats, et surt el cuquet de voler saber per què es diuen així i conèixer-ne millor la història. Tot això et permet aprendre molt i enganxa. Tant m'agradava trobar la font com frisar per anar a la biblioteca per saber-ne més.

Per què vàreu començar la iniciativa?

— Jo era un caminant de muntanya xerec i, en una ocasió, veient una font, em vaig marcar l'objectiu de cercar-ne més. Al principi, el projecte el vaig centrar a la Tramuntana i el Raiguer, pensant ingènuament que hi havia unes 70 fonts. Tot això em va agafar fent una excursió per Valldemossa amb uns amics per la moleta de Pastoritx, on es pot trobar la font que li diuen de Son Verí, d'en Porcell o de la Gruta. És una font monumental amb una coberta decorada que lamentablement va ser destruïda per una penya que li va caure damut. Després de veure-la em vaig plantejar fer-ne l'inventari. Volia que tothom pogués veure les fonts amb fotografies i documentació històrica des de casa. Vaig començar el projecte tot sol, però Pedro Fidel, de Son Servera, em va facilitar un llistat amb els topònims de les fonts del Llevant que em va servir per identificar aquella zona, i durant una temporada va col·laborar amb mi. Més endavant, Mario Fontán, de la Vileta, es va posar en contacte i començàrem a sortir junts a cercar fonts.

Deu haver estat una feinada.

— Durant deu anys hem anat cada dissabte a cercar fonts i entre setmana hem fet les fitxes per documentar-les. L'estiu de l'any 2019 vàrem veure que el projecte estava exhaurit i que les que queden per visitar és perquè no hem pogut trobar-ne els propietaris o no ens han deixat entrar de cap manera. Tot ho hem fet legalment, sempre hem entrat per la porta grossa. Per veure la finca de Son Moragues, l'amo de la qual és Bruno Entrecanales, vàrem tardar tres anys per aconseguir el permís. També ens va costar molt poder entrar a s'Estaca, de Michael Douglas, però vàrem desmitificar la bellesa de les fonts de la finca, que no valen res. Durant la visita dúiem una persona darrere que no ens va deixar fotografiar res que no fossin les fonts.

La coberta que cobria la font de la Gruta, de Son Verí o d'en Porcell abans que fos destruïda per un despreniment.

Heu catalogat 1.670 fonts de Mallorca. Són totes les que es poden trobar a l'illa? Quantes no s'han pogut registrar?

— D'aquestes, totes les hem visitades en persona. A la immensa majoria hi he anat jo mateix amb Mario o Pedro, mentre que una trentena de brolls i fonts salvatges els han visitat col·laboradors de màxima confiança. És difícil saber quines queden per identificar, però en total deu haver-n'hi unes 1.900 a l'illa, a tot estirar. Les que tenim documentades que existeixen, però que no hem pogut visitar, són 110. Fins i tot en tenim fotografies, però com que no les hem pogudes veure en persona per fer-ne una catalogació com toca, no les hi hem incloses. Unes 80 fonts no les hem localitzades o no hem pogut contactar amb els propietaris de la finca on es troben, malgrat haver-hi insistit molt. Solen ser finques dedicades al turisme d'alta categoria. També ens ha passat que, com en el cas de Ternelles, sabem que hi ha una vintena de fonts per visitar, però com que és privat no hi hem pogut entrar.

Quina és la font natural que més us va agradar descobrir? I de les construïdes amb pedra en sec?

— Diria que la font Gallarda, de Pollença, és la més espectacular de l'illa. L'altra que m'agrada molt és la font del Verro, a Artà, que utilitzaven pescadors i molt abans pirates i navegants. De les que estan fetes de pedra en sec és mal de dir. A Son Moragues n'hi ha de ben fetes, són com catedrals de pedra. Quedes bocabadat per la simetria de la pedra que es va haver de picar quasi a les fosques i sota el risc d'esfondrament. Mallorca és una peça única al món en fonts de mina, que és com es denominen les canalitzacions subterrànies per dur aigua.

La recerca us ha permès conèixer molt més que fonts. Llegendes, racons i històries de l'illa són altres elements inseparables. Quins destacaríeu?

— El mite que constantment ens han demanat quan visitàvem fonts és la creença estesa que l'aigua que arriba a la Serra ve dels Pirineus, perquè una vegada un home va trobar surant en una font una fulla d'un arbre inexistent a Mallorca. Ens ho han demanat moltes vegades, però evidentment és geològicament impossible. Nosaltres ens ho preníem a rialles perquè sabíem quan ho demanarien. De fet, en un municipi del Ponent, un cuidador d'una finca ens va amollar que l'aigua de la font que cercàvem arribava del Paraguai. Vàrem aguantar les rialles per educació. En una altra ocasió, un senyor ens va explicar què era el dret de cullera. Quan una persona té un terreny per on passa un canal d'aigua subterrani i la font es troba en una altra propietat, té dret a agafar aigua per beure i cuinar, però no per donar als animals.

La font dels Obis, ubicada a la finca pública del Galatzó, a Calvià, és un exemple de font de mina.

Fins a quin punt creis que la vostra iniciativa ha permès divulgar aquest patrimoni, en molts casos amagat i inaccessible?

— El 2011 no existia cap llistat de fonts i el que hi havia era més ridícul que les meves pròpies expectatives. Ja els primers anys de recerca, la premsa se'n va fer ressò, de la meva feina, i quan anàvem a finques per explicar què fèiem ja ens coneixien. Tot això són símptomes de la repercussió que tenia la nostra tasca. A través de Google Analytics sabem que en deu anys hem registrat més de mig milió de pàgines vistes, i això, per a una web tan especialitzada i local, és molt. No hem posat un gra d'arena, és una pedrota. Realment crec que una part de la societat ha après un poc sobre fonts, i sé que moltes escoles utilitzen la pàgina per explicar aquest patrimoni.

Però també ha generat molèsties.

— Nosaltres hem trillat pobles sencers i ens ha passat que hem arribat a documentar-ne 80 amb fotografies i tot, mentre que l'historiador local només en tenia una vintena d'identificades. Això ha generat una enveja sana. Alguns pagesos ens han dit que els emprenya molt que dos llonguets trobin fonts que en la seva vida havien vist, malgrat haver treballat des de nins al camp. Per una part sap greu, però hem aportat proves de fonts desconegudes. El geògraf Miquel Àngel Escanelles, autor del blog ToponimiaMallorca.net, em va dir que la meva pàgina és una enciclopèdia i no un inventari.

El coneixement acumulat a la pàgina web és immens. Què pensau de la fugacitat que suposa tenir tant de material inèdit publicat a internet, on el dia menys pensat pot desaparèixer?

— Des del principi no vaig dubtar que el format per donar a conèixer les fonts per arribar a molta gent era i continua sent internet. L'accessibilitat i la visibilitat que dona una pàgina web no es pot aconseguir de cap altra manera. Si ho hagués de passar a paper, necessitaria diverses bíblies, és inviable. El material que tenc acumulat en brut ocupa 80 gigues, i el tenc en dos discos de memòria i repetit a Google Drive. No sé què passarà amb tot això quan no hi sigui De fet, com que tenc tanta informació, he de pagar dos dòlars mensuals. Si deix de fer-ho, tot pot desaparèixer; els americans no van de bromes amb això.

Heu rebut peticions d'institucions públiques -com ara el Govern, el Consell de Mallorca i la UIB- per poder aconseguir la informació? Teniu pensat donar l'inventari?

— Durant aquests anys han ignorat completament la pàgina web i no hem rebut cap reconeixement de la feina feta. Hi va haver un contacte fa temps amb un departament del Consell de Mallorca que feia una activitat sobre béns patrimonials, i com que necessitaven material, ens varen demanar si els el cedíem. Per la UIB ni existim ni existirem mai, mentre que el Govern no s'ha dirigit mai a nosaltres. Com a anècdota trista, un dia vaig rebre un avís de Google que em deia que algú s'estava descarregat massivament arxius de la web. Em va fer gràcia perquè el sistema indicava que la persona es deia Govern i de llinatge balear. Varen descarregar 8.000 arxius. Em pareix molt bé, però un se sent decebut. Ho poden fer, però queda amb poca categoria sabent que em podien contactar. Mai he demanat ni un euro per tot això.

Enguany és el 10è aniversari de la declaració de la Serra com a Patrimoni Mundial i les canalitzacions d'aigua i la tècnica de pedra en sec varen ser un dels motius fonamentals per aconseguir la distinció de la Unesco. Creis que la protecció del patrimoni ha millorat aquest temps? 

— No he vist moure ni una pedra, però he de dir que quan he visitat una font no hi he tornat. Així i tot, en deu anys no he coincidit amb cap obra de millora, però sí que sé que s'han fet actuacions de manteniment com sempre. Si s'han gastat una sèrie de milers d'euros per recuperar aquest patrimoni, s'hauria de fer públic, perquè la gent no malpensi què es fa amb les subvencions.

stats