Esports
Microsites  /  Avui coneixem... 14/08/2022

Cintia Rodríguez: “El ciclisme és un 'hobby', la gimnàstica sempre serà la meva vida”

Gimnasta

4 min
Cintia Rodriguez abans d'una competició.

PalmaA 27 anys, la gimnasta Cintia Rodríguez té un historial com a mínim diferent. Ha fregat els Jocs Olímpics amb les mans, és membre de la selecció espanyola de gimnàstica artística, ha superat vuit operacions als genolls i recentment ha ascendit a un dels cims mítics del Tour de França i del ciclisme mundial: el Tourmalet. A banda de tot això, com que –tal com ella mateixa reconeix– no sap estar aturada, també està estudiant Criminologia per cursar Investigació Privada i opositar després per entrar a la Policia Nacional.

Quan vàreu començar en el camp de la gimnàstica i quan diríeu que vàreu tenir clar que us hi volíeu dedicar?

— Vaig començar a tres anys a l'escola municipal d'Inca perquè la meva germana gran també feia gimnàstica. Ma mare va decidir apuntar-m'hi per evitar que em 'matàs' a casa, ja que em passava el dia fent tombarelles i coses semblants. Ara bé, el moment en què vaig tenir clar que volia ser gimnasta d'alta competició va ser quan vaig veure les Olimpíades d'Atenes del 2004. Record que vaig dir a la meva mare: "Mamà, jo també vull sortir per la tele en ser gran".

Amb tantes competicions a les vostres espatlles, quines diríeu que són les claus per arribar tan amunt?

— Ganes, il·lusió i ambició. Des de ben petita em vaig enamorar d'aquest esport i des d'aquell moment sempre n'he volgut més. Primer vaig aspirar al Campionat d'Espanya, després a la selecció nacional júnior, llavors al Campionat del Món, i així. M'anava marcant objectius i petits somnis que em varen donar i em continuen donant l'impuls per continuar.

Sou tot un exemple de resiliència; de fet, ho duis tatuat a la pell. Com ho feis per continuar motivada malgrat les grans dificultats que heu tingut?

— Després de cada lesió sempre he intentat recuperar-me i tornar al màxim nivell, tornar a estar a dalt de tot amb la il·lusió d'arribar als Jocs Olímpics. S'ha de lluitar molt i amb un mateix, la competició és contra els altres, però t'has de guanyar també a tu i les lesions que puguin venir. És qüestió de superació, la qual cosa comporta molta feina.

Teniu por de tornar a donar el 100% després de tantes lesions i operacions? Heu canviat els vostres objectius els darrers anys?

— Ara com ara no pens més enllà del dia a dia perquè podria dir que ja he complit tots els meus somnis. Ara preferesc marcar-me petits objectius, com ho ha estat, per exemple, tornar a competir i pujar a un pòdium al Campionat d'Espanya. Està clar que sempre hi ha por quan passes pel quiròfan, i més quan operacions prèvies no han anat bé. És inevitable que hi hagi algun pensament de no tornar a ser la mateixa, però al final, amb rehabilitació i ajuda psicològica, es pot aconseguir.

Per tant, heu hagut de fer molta feina física però també en l'àmbit mental...

— Fins als darrers anys no havia necessitat l'ajuda d'un psicòleg, em trobava a gust. No obstant això, des de fa dos anys, compt amb Roberto Silva i puc assegurar que sense ell no hauria aconseguit arribar al rendiment actual i superar pors del genoll. De totes maneres, també he de remarcar la feina dels entrenadors, que et coneixen més que tu mateixa i saben com gestionar-ho tot.

La gimnasta amb la vestimenta dels Jocs Olímpics de Tòquio 2020.

Què us aporta el ciclisme, ara que hi invertiu tant de temps? Actualment, podríeu dir que us agrada tant com la gimnàstica?

— El ciclisme és un hobby, la gimnàstica sempre serà la meva vida. És cert que hi dedic moltes hores perquè som molt competitiva, però no em desperta el mateix una cosa que l'altra. Tot va ser perquè durant la rehabilitació no em conformava a sortir a passejar, volia superar-me. Ara mateix estic gaudint de la Challenge Feminas Illes Balears, m'agrada fer-ho bé i estic entrenant molt.

Com és el vostre club de gimnàstica? Diríeu que és una segona família?

— Segona o directament primera... He passat més hores amb ells que amb la meva família. Pensa que fa vint anys que estic al club Xelska, els meus entrenadors ho són tot i les meves companyes, també. Passar més de set hores al dia juntes fa que es converteixin en les teves amigues i a les primeres a qui acudeixes quan tens un problema.

Us agrada competir en equip o preferiu fer-ho sola?

— M'agrada competir i m'agrada fer-ho de les dues maneres. Al final, en equip, també ho fas per tu mateixa i sol ser més divertit. Hi ha una responsabilitat de lluitar per l'equip que és molt guapa i emocionant.

Teniu altres aspiracions a banda de l'esport, com per exemple ser policia nacional. Ara per ara estudiau Criminologia a la UNED; què és el que us estira d'aquest àmbit?

— Va ser un poc casualitat. Volia treure'm una carrera, però a la UIB era impossible, tenint present que entrén set hores al dia. Per tant, anava a començar dret a la UNED, però al final vaig veure que havien posat Criminologia feia poc i em va fer més ganes. Confés que m'he mirat totes les sèries policíaques i de crims, com per exemple CSI: Miami. La meva aspiració i somni a llarg termini des de fa molt de temps és ser policia.

És difícil compaginar l'estudi amb els entrenaments? Quantes hores hi invertiu a la setmana?

— La veritat és que m'agradaria tenir més hores per estudiar, però tenc el meu planning i som constant. Com que m'organitz jo, cada matí intent estudiar una mica. Em trauré la carrera en sis anys en comptes de quatre, però l'any que ve ja començ el darrer.

stats