Publicitat
Publicitat

Ferran Cano: "Les preguntes que es faran a Catalunya aviat s'exigiran a Mallorca"

El juliol passat, Ferran Cano tancà les galeries de Palma i Barcelona, després de 40 anys treballant per l'art contemporani. De llavors ençà, els reconeixements no han parat

Avui, l'Ajuntament de Palma li havia d'imposar la Medalla d'Or de la ciutat, però Ferran Cano Darder (Caracas, 1940) la va rebutjar pocs dies després que, amb els vots del PP, el Parlament balear negàs l'existència dels Països Catalans. A la vegada, el galerista mallorquí va retornar al president José Ramón Bauzá el premi Ramon Llull que li va lliurar fa poc més de mig any i que ell va recollir amb un pin republicà a la solapa. "Quan veus que un partit com el que governa les Balears i Palma actua en contra de tot allò que tu defenses, no queda més remei que reaccionar i dir que fins aquí hem arribat", declarava a l'ARA Balears el dia que va prendre la decisió. Ara volem aprofundir un poc més en una història que no només és personal i familiar, sinó que també és història del país.

La Medalla d'Or de Palma devia ser especialment significativa per vostè.

Em feia il·lusió perquè sempre he tingut present que el meu padrí, Emili Darder, va ser batle de Palma, el darrer batle republicà. A la vegada, no puc oblidar que un dels motius del seu afusellament va ser la defensa dels Països Catalans. He llegit mil vegades la sentència d'aquell judici sumaríssim, i conté un disbarat rere un altre. El padrí, a més de ser metge i fer de batle, també era bibliotecari del Círculo Mallorquín. Entre els motius de l'execució es diu que comprava llibres en català. L'acusaren de separatista, de catalanista i d'intentar promoure una invasió soviètica a Mallorca. Ell sempre defensà la cultura catalana. I jo no vull una medalla de la gent que la nega. El que passa ara a les Illes és un despropòsit com el que va dur el meu padrí a la mort. Dir que els Països Catalans no existeixen em podria semblar una broma, però aquestes bromes de mal gust altre temps causaren molts de morts.

Judici sumaríssim; només sentir-ho ja fa por.

Aquestes sentències de judicis sumaríssims en temps del franquisme ja haurien d'haver estat anul·lades, si Espanya fos com hauria de ser. No en duim camí. Haurien de ser anul·lades com va fer Alemanya amb les del nazisme. Hi ha motius més que suficients perquè tot aquell desastre s'entengui com a exterminació. Ja ho va dir el sinistre comte Rossi -que ni es deia Rossi, ni era comte-, que s'havien d'eliminar els catalans per motius de raça i de llengua. L'associació per la Memòria Històrica fa molta feina per fer justícia. Estic segur que, per molts entrebancs que hi posi la justícia espanyola, això es revisarà.

Com el va marcar l'ambient republicà en el qual va créixer?

Vaig néixer en una casa republicana, entre gent que vivia amb la idea de restaurar la República. Pensi que el meu pare dirigia a Niça un setmanari antifranquista que es deia República, que publicava juntament amb Bernat Jofre, diputat d'Esquerra Republicana molt amic del meu padrí, qui va presentar el pare i la mare quan aquesta i la meva padrina varen poder fugir cap a Marsella. Després partiren tots a Veneçuela, on jo vaig néixer. Al centre català de Caracas, hi havia les fotos de Francesc Macià, Lluís Companys i Emili Darder. De ben petit, ja vaig saber que el padrí havia estat qualcú, tot i que a casa no en parlassin gaire, cosa que agraesc.

Quins valors li varen inculcar?

Sobretot, el de la tolerància. Ma mare -tot i que al seu pare l'havien torturat, li espoliaren els béns i el varen afusellar estant molt malalt- sempre deia a Veneçuela que tan aviat com fos possible tornaríem a Mallorca. Ho enyorava molt. En canvi, el meu pare no volia tornar a Espanya, sinó a França, perquè volia que ens educàssim en un sistema democràtic i no en escoles del nacional-catolicisme. Va guanyar la mare. I a Mallorca era molt difícil no fer-te amic del fill d'un militar o de fills de persones que havien fet molt mal a la família. A casa sempre vaig sentir a dir que els fills no tenen cap culpa del que han fet els pares.

Quina història li ensenyaven?

És curiós, perquè sempre vaig estudiar la història com una persona del grup dels perdedors. A Veneçuela m'havien ensenyat que els espanyols eren genocides. En tornar a Espanya, amb vuit o nou anys, vaig aprendre la història segons els franquistes i havíem de repetir que la República havia estat un gran desordre social. Però després anava a repàs amb don Andreu Crespí, a qui havien prohibit exercir de mestre, i ell t'aclaria com havien estat les coses. Emfatitzava la voluntat del franquisme d'acabar amb l'arbre de les tres branques que exaltà mossèn Verdaguer. El senyor Crespí avui es voldria tornar a morir si sabés que tornam a ser allà mateix.

Llei de símbols, negació de l'existència dels Països Catalans, TIL... I així i tot l'he sentit a dir que es pot ser optimista.

A les Illes estàvem un poc adormits, i aquests polítics que governen ens han deixondit. Som positius perquè aquests personatges creuen que negant una realitat, aquesta realitat no existeix. Els sortirà malament. Les dues preguntes que es faran a Catalunya, aviat s'exigiran a Balears. Ens espolien perquè pensen que som beneits i que no ens n'assabentam, i acabaran per aconseguir un moviment nacionalista fort. Va errat el Govern de pensar que a les Illes no hi ha un sentiment de país.