LA SETMANA PASSADA, arran de la polèmica lingüística instigada a consciència i amb objectius segurament clars, Mercè Pinya explicava a les pàgines d’aquest diari com, en els darrers temps (això vol dir en la legislatura de José Ramón Bauzá), han sorgit i han pres gran força a les Illes tot un seguit de col·lectius que professen un anticatalanisme vehement i, molts d’ells, recuperen aquell gonellisme que, durant dècades, va semblar cosa del passat (amb algun tímid ressorgiment a l’època de Jaume Matas). Segons les investigacions de la periodista, crida l’atenció que els mateixos noms es trobin representats a diferents grups d’aquests que es diuen ‘probaleà’. Són poques persones, en realitat, però tenen influència al Consolat i en el cercle més proper a Bauzá. Després del reportatge de Mercè Pinya i sabent que els lectors d’aquest diari són persones amb els coneixements suficients i amb el seny necessari per respectar els lingüistes i la pròpia llengua, decidírem recuperar la història de Pep Gonella en unes pàgines escrites per Antoni Janer que recoman ferventment. Ens situam a l’any 1972 i tenim, d’una banda, un anònim que pren el nom de Pep Gonella, mentre de l’altre costat de la forta discussió que es va crear hi ha Francesc de Borja Moll, qui va contestar aleshores amb un “procedint així com ho ha fet en Gonella, jo, que no sé més matemàtiques que les del batxillerat antic, podria dedicar-me a dir que Einstein era un ase, i sempre hi hauria qualque despistat que s’ho creuria”. Recuperar la història i les paraules dels que en saben és important perquè, vet aquí, que a Balears ara ens trobam dirigits per la ignorància i sempre n’hi ha que han badat i s’hi apunten.
