L’EDITORIAL
Portada 12/03/2014

El pragmatisme de Bauzá és la derrota de la llei

2 min

Si en alguna cosa no es pot discutir el plantejament de la majoria del PP al Parlament és en la necessitat “de fer alguna cosa” amb els milers de cases il·legals que omplen el paisatge illenc. Durant dècades, ha quedat clar que la successió de normes, moratòries i lleis ha respost més a la improvisació i a la manca de voluntat de planificar que a cap altre principi. Balears té les competències exclusives en l’ordenació del seu territori i, per tant, no s’hi valen excuses. No se’n pot culpar Madrid ni Europa com es fa en altres àmbits. En aquest cas, són els ciutadans de les Illes, en concret els seus representants, els qui tenen els instruments a l’abast per decidir on i com es pot construir. Tot i ser la darrera comunitat a fer una llei del sòl, Balears pot presumir d’un amplíssim, i sovint caòtic, cos normatiu sobre territori. Hi ha ben poques comunitats que hagin fet tantes normes i que fins i tot hagin inventat fórmules per contenir el creixement de manera momentània, durant els anys del segon i tercer boom, com eren les moratòries; sens dubte, la més notable aportació jurídica de Balears en matèria territorial. Però no l’única. Directrius d’ordenació del territori, plans territorials i gran quantitat de lleis i normes de rang inferior han intentat preservar el paisatge. Amb el compliment estricte de tots aquests instruments, no caldria haver-ne fet ni un més. Emperò el debat sobre la Llei del sòl no ha incorporat de debò cap reflexió sobre el que ha succeït durant més de tres dècades de democràcia, que no és altra cosa que la imposició de les regles del mercat per damunt de qualsevol control públic. La demanda de cases de lloguer va disparar les cases il·legals en municipis com Pollença, i cap consistori, ni progressista ni conservador, no va gosar aturar els peus a la demanda, per molt que es fessin fora d’ordenació. L’administració, en rústic, ha fet bàsicament dues coses: acceptar que un xalet era un magatzem agrícola per poder donar llicència o senzillament mirar a un altre lloc. Ara, la llei de Gabriel Company no fa més que premiar tots aquests infractors sense demanar ni tan sols parcel·la mínima. Trist final per a un fracàs de la societat en general.

stats