M’ exalta el nou i m’enamora el vell. Aquest conegut decasíl·lab tanca un excel·lent sonet programàtic de J. V. Foix, el poeta sarrianenc a qui plaïa “l’antic museu, les madones borroses, / i el pintar extrem d’avui!”. Però no parlaré de poesia, sinó de l’encert de les actituds que fan compatibles conceptes o valors, aparentment oposats, que junts fructifiquen millor. Dic oposats aparentment perquè n’hi ha que sols els saben veure com a excloents. ¿És possible casar elements que, als ulls d’altres, són incompatibles? ¿L’esport i la literatura, el dolç i el salat, la clàssica i el rock, la natura i la tècnica, les ciències i les lletres...? Feta la pregunta, no queda més remei que respondre afirmativament. És fàcil posar exemples d’aquesta convivència de contraris.
¿És possible estimar la particularitat lingüística local i, alhora, tota la llengua? N’estic tan convençut que afirmaria que no hi ha altra manera de defensar la particularitat, si no és com a part de tot el conjunt, ja que aquest és l’únic medi en què pot viure. ¿És possible la defensa sincera del particularisme lingüístic volent separar-lo del conjunt? Tan possible com la defensa dels animals per aquells que, després de separar-lo de la resta del cos, en pengen el cap al menjador de ca seva o que, tractant-se d’una altra part, se la posen damunt el cap com a barret.
Bona part de l’obra de Pere Melis Pons (1924-2005), mestre i filòleg ciutadellenc, serveix d’exemple de la interdependència de la particularitat i el sistema general. Dissabte la Secció de Llengua i Literatura de l’Institut Menorquí d’Estudis li va dedicar una jornada d’homenatge (és la tercera d’aquestes característiques; ja n’havia dedicada una al poeta i traductor Antoni Moll Camps i una altra a Àngel Mifsud i Ciscar, professor, poeta, lingüista...). La d’enguany ha tengut dos vessants. D’una banda, l’aprofundiment en la contribució (en paraula de Màrius Serra) melismàtica ; de l’altra, l’aspecte avançat en el títol de la jornada: “Unitat i variació lingüística des de Menorca”.
Melis és un bon exponent de la defensa de les particularitats com una part del tot i que, aquesta defensa, no ha de ser amb esperit de taxidermista, sinó amb el desig de contribuir a mantenir viva i operativa la llengua catalana, “el mitjà amb què ens hem d’expressar correctament en el nostre rallar de cada dia i també per escrit, fent els esforços que s’hagin de fer per escriure bé en pla-català”. És autor d’un nombre impressionant de col·laboracions regulars a la premsa i a la ràdio de Menorca. Va escriure de temes diferents, en publicacions vàries, i trobam “menorquinismes” en el DIEC incorporats a proposta seva. Sens dubte, però, el testimoni més clar de la seva perseverança són les “espipollades” del Menorca. Més de 7.000 articles sobre, principalment, lèxic, escrits amb constància de gegant al llarg de 20 anys. Una feina apassionada sobre el parlar de Menorca que el va fer concloure que “les paraules exclusives de la nostra illa no són tantes com pugui semblar”. La cerca li mostrà que molts dels mots que podíem haver imaginat com a exclusius de Menorca es feien presents a altres indrets del domini de la llengua catalana. ¿No és, aquesta, una mostra contundent de la unitat de la llengua?.
L’homenatge ha servit per a reblar la necessitat de posar a l’abast de tothom l’obra completa de Melis, no només per l’interès que desperta entre els encuriosits per aquests temes, sinó també com a corpus d’inevitable consulta per als especialistes.
En un text preparat -amb ajuda menorquina- per a l’homenatge que el 2002 Ciutadella li dedicà, conduït pel seu amic Joaquim M. Puyal, vaig escriure que “per salvar la llengua [...] fa falta el compromís i l’empenta de les institucions, però les institucions sense la participació i la complicitat dels ciutadans [...] no aconseguiran assegurar la continuïtat de la llengua catalana”. Afegia que si tot depèn de les institucions “la feblesa de la llengua serà gran, bastarà un canvi polític per a retrocedir en tot el que hàgim pogut avançar; en canvi, si l’expansió es fa entre la gent, els canvis polítics difícilment l’afectaran a curt termini”. El text acabava dient que “hi hagi el govern que hi hagi, la feina de persones com Pere Melis continuarà essent útil i imprescindible, i la mobilització social a favor de la llengua continuarà essent necessària”. Crec que continua vigent.
En un article, Melis arrencava amb un poema de Salvat-Papasseit, que el conduïa a parlar dels ferrers de Sant Climent. Ho recordaven Josefina Salord i Margarida Cursach, a la jornada de dissabte. Bé es mereix Pere Melis que plagiï la seva idea, i que, amb inici foixià, hagi acabat parlant de la seva portentosa obra, sòlida com la dels ferrers de Sant Climent.
