No respectar res
Hi ha una frase de Jaume Perich que el defineix molt bé: “Jo només voldria que em respectessin el meu dret a no respectar res”. El Perich no era una persona amb ambició de poder ni amb voluntat militant ni amb cap especial pulsió transformadora del món. Només volia poder explicar amb el dibuix i la paraula allò que veia, tot acaronant el seu gat. I el que veia era l’abús de poder que emanava de tots aquells que pretenien situar-se fora de l’abast de mirades desconfiades com la seva. Si l’abús de poder és el mal, el Perich reclamava el dret a assenyalar-lo amb el dit.
El dret a no respectar res és una via de mutu reconeixement molt més igualitària que l’obligació de respectar-ho tot. El respecte és una forma de submissió que només deixa de ser-ho si es construeix sobre el fet que ens reconeixem els uns als altres el dret a qüestionar les ficcions i creences de cadascú. I l’acudit és una manera elegant i alhora corrosiva de fer-ho. Si, com explica Yuval Noah Harari, el que ens distingeix dels altres animals és que tenim la rara capacitat de crear ficcions i creure’ns-les, no hi ha reconeixement més autèntic que aquell que es funda en el dret a posar-les en qüestió. El dret a no respectar res no és, com pretendrien alguns per defensar els seus privilegis, una manera de barrejar sense jerarquia qualsevol idea o creença. Al contrari, en la mesura que no respectar res vol dir evidenciar els abusos de poder, la jerarquització -on hi ha i on no hi ha abús de poder, i en quins graus- es dóna d’escreix.
El dret que reclama Jaume Perich és exigent, perquè tots tenim les mirades marcades. Els abusos que veiem en uns ens queden fora de pla quan els fan uns altres. Els humans som capriciosos. I, tanmateix, és una cura contra la pretensió d’impunitat dels poders i les creences que s’atribueixen el dret a estar per sobre dels altres. Tot són ficcions. El veritable reconeixement mutu passa per acceptar aquesta precarietat de fons. Encara que pugui ser insuportable per a aquells que s’entesten a impedir que la humanitat entri en l’edat adulta. Són els que menys respecte mereixen.
