Publicitat
Publicitat

Nacionalisme i religió

Un pensament molt estès, i no solament dins la societat espanyola, és aquell que atribueix un valor negatiu al nacionalisme. D’exemples en tenim molts, tant en l’àmbit polític com en el de les arts (Zweig, Borges, etc.). ¿És correcta, des d’una perspectiva realista i rigorosa, aquesta valoració negativa del nacionalisme en general? És evident que no, vegem per què.

El nacionalisme és una ideologia i un moviment sociopolític que reivindica el dret que una nacionalitat té a reafirmar la seva pròpia personalitat mitjançant l’autodeterminació política. De vegades es fa servir també aquesta expressió com a assimilada a patriotisme.

¿Aquesta ideologia és intrínsecament negativa per a la humanitat?¿Seria, per tant, assimilable al racisme o al feixisme, ideologies fonamentades en la intolerància i en la negació de drets bàsics de les persones? Sostenir aquesta consideració inevitablement negativa del nacionalisme portaria a afirmar que totes aquelles nacions que han esdevingut estats al llarg de la història han estat mogudes per forces inevitablement criticables. O que qualsevol connotació de patriotisme que generi acció política és, per se, negativa. El moviment encapçalat per Mahatma Gandhi a l’Índia seria, per tant, un gran exemple de perversió humana. Aquesta conclusió es intel·lectualment indefensable.

Els moviments nacionalistes són bons o dolents, en el sentit més tradicional de la paraula, en funció del seu respecte pels drets de les persones, dels límits que es plantegin en la seva actuació. Si per aconseguir una hipotètica realització col·lectiva d’un país es fan servir mitjans que vulneren els drets humans i els valors de la convivència democràtica, evidentment estaríem davant d’una situació molt criticable. Si no és així, com passa avui dia a Catalunya, estem davant d’un plantejament ideològic que es podrà compartir o no, però que no és censurable des de cap punt de vista ètic o moral.

La diferència es percep clarament si recordem les diferències ideològiques entre girondins i jacobins a la Revolució Francesa: pels girondins el fonament de l’ordre social era l’individu i els seus drets i, partint-ne, es podia construir l’edifici social. En canvi, els jacobins creien que la nació era el primer, que estava per sobre dels drets de les persones. Robespierre va arribar a afirmar que el terror servia per eliminar “l’abjecció del jo privat”. I aquí rau la diferència. Tots dos moviments afirmaven estimar i desitjar una França moderna, però no eren el mateix.

El nacionalisme construït des del respecte a aquests valors i que persegueixi l’objectiu final de millorar el benestar de les persones és una ideologia que pot ser font de modernitat i de projecte col·lectiu integrador.

Un cop feta aquesta reflexió, hauríem de distingir entre diferents tipus de crítiques al nacionalisme. Unes són honestes, fruit de plantejaments ideològics que es fixen, únicament, en els capítols foscos que s’han produït al llarg de la història. Aquest no és un posicionament gaire racional, perquè pren el tot per la part, però gairebé cap ideologia ho és plenament. En canvi, altres crítiques són interessades i no precisament benintencionades. Els moviments nacionalistes, encara que siguin plenament pacífics i d’arrel democràtica, poden, potencialment, produir una modificació de l’ statu quo vigent en un determinat estat o societat. Un canvi que pot inquietar i preocupar de manera inevitable els que gaudeixen d’una situació de privilegi en la situació de partida, siguin persones del sector públic o agents econòmics privats. Evidentment, aquestes persones tindran tots els incentius per demonitzar la ideologia que pot provocar un canvi que afecti, potencialment, la seva situació. Demonització que es produirà a través dels diferents mitjans i canals de comunicació, incidint en el primer grup de potencials crítics, els que hem definit com a honestos.

Crec, per acabar, que la reflexió feta en relació al nacionalisme resulta plenament aplicable a la religió. No cal recordar que el nombre de morts que s’ha produït al llarg de la història invocant la causa religiosa és impressionant. Al llarg de la història i fins i tot avui en dia, en determinats indrets del nostre món. Però a mi no em passa pel cap dir que la religió és necessàriament una creença negativa per a la humanitat. Hi ha gent religiosa que em mereix tot el respecte i altra que no tant. I no depèn de la seva religiositat o no, sinó de la seva conducta, del seu comportament. Passa el mateix amb el nacionalisme. Encara que alguns ho neguin i alguns altres s’hagin cregut el discurs de la negativitat.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF