Publicitat
Publicitat

Medellín, Barcelona i ‘social smart cities’

Cal llegir i rellegir Historia verdadera de la conquista de la Nueva España, de Bernal Díaz del Castillo (potser la primera gran crònica periodística moderna), per comprendre fins a quin punt el passat persegueix Iberoamèrica. Els encomenderos hi van deixar un rastre de caciquisme, pronunciamientos i, com diu Aníbal Gaviria, alcalde de Medellín, farcit de la cultura del botín.

Medellín és una ciutat posada en una vall ampla i espaiosa, assolellada, però que té alguna cosa de secret, com si les muntanyes i l’altiplà que l’envolten volguessin amagar-la del món. Aquesta podria ser una de les explicacions per les quals Medellín, des del temps de la colònia, hagi estat una ciutat associada a realitats paral·leles: el tròpic desbocat entapissant de verd intens el paisatge; la recerca d’El Dorado ja sigui per part de miners, de cocaleros o dels responsables dels grans clans mafiosos que s’hi van prodigar durant els anys noranta del segle passat. L’aïllament geogràfic de Medellín, la tacita de plata colombiana, semblava que propiciava com un mal fat el destí de marginalització, caciquisme i desigualtat que és a la base de tot règim totalitari. De fet Medellín, enclotada en una mena de cràter verd, exuberant de palmes, ceibes, maracujàs i tota mena de flors tropicals, té aire de paradís perdut, d’embut d’oblits i, per tant, de fàbrica de somnis. Qui sap si per això els conqueridors, els miners que cercaven or, els cocaleros, els guerrillers i els del càrtel hi han estat presa d’una dèria còsmica que els ha convertit en pirates de la vida.

Ara una generació forta i noble, liderada per polítics amb visió, desperta en una realitat dura, feta d’afliccions, però també del cansament de la desesperança. Per les venes de Medellín que són les quebradas hi baixen aquelles indiferències, aquells oblits endormiscants. Hi baixa la cultura del botín que també és la de les grans corporacions que es rifen les petites comunitats humanes...

Medellín ha esdevingut l’exemple de com la voluntat sociopolítica dels dirigents pot generar canvis poderosíssims. Hi ha poques ciutats al món que hagin estat capaces de produir tants consensos en tan poc temps. El 1991 a Medellín hi morien de mort violenta unes 7.500 persones. Enguany s’espera que aquestes morts siguin a l’entorn d’un miler. Medellín era la ciutat del càrtel dels Escobar. Pablo Escobar posava preu al cap de polítics, de periodistes, d’empresaris socialment responsables. L’Escobar comprava voluntats i feia populisme barat, mentre posava bombes a les escultures d’en Botero, que el denunciava amb el llenguatge de la gent a base de cossos boteruts i d’expressivitat balba, com la moral podrida dels traficants. Avui Medellín es refà en la innovació i en el prestigi.

L’aliança de Barcelona amb Medellín és molt forta. La inspiració és recíproca. La intervenció en les comunidades, els immensos barris de barraques dels pendents de les valls medellinenses, ha començat per drenar la pobresa amb la instal·lació del Metrocable (telefèrics associats a la xarxa de metro), d’equipaments com biblioteques, escoles, centres mèdics públics i concertats, parcs infantils... però també per la via de fer empresa, com és el cas de les dones del Morro de Moravia. Esclar que hi ha qui critica que es faci empresa. Són alguns homes (entre els protestataris no hi acostuma a haver-hi dones) que només paren la mà, esperant que el pare estat (o el cacic de torn) els compri les voluntats a canvi d’unes engrunes.

El repte que ens hem proposat les dues ciutats és fer que la visió de ciutat intel·ligent social que compartim, la social smart city, esdevingui una realitat transformadora, tant en la ciutat física com en la vida socioeconòmica. Medellín i Barcelona són avui dia les dues capitals mundials de la innovació urbana, gràcies a la feina feta aquests darrers anys, i reconeguda internacionalment fa molt poques setmanes. Per això mirem el futur amb convicció. El camí crític d’aquesta transformació passa pel combinar dues visions: la de la social smart city amb la de les superilles basades en el mantra de Barcelona: barris productius, velocitat humana, autosuficiència energètica, connectivitat, zero emissions, qualitat de vida, equitat, cultura i inclusivitat.

La clau perquè això passi és que les ciutats, les empreses grans i petites i les universitats i escoles de formació professional aprenguem a treballar juntes per convertir aquesta visió en commodities de serveis urbans bàsics, exactament de la mateixa manera que la generalització de la connexió a la xarxa elèctrica, del gas i de l’aigua va transformar Barcelona en temps de la Mancomunitat. És el repte de la nostra generació. Alguns hi estem compromesos.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF