Publicitat
Publicitat

Europa necessita un altre nivell

Dijous passat la Sra. Catherine Ashton, vicepresidenta de la Comissió Europea, preguntada sobre les declaracions del primer ministre britànic, David Cameron ("No es poden ignorar les qüestions d'independència [...] El correcte és permetre a la gent decidir"), va respondre: "Déu meu, quina pregunta. Dels catalans no en penso parlar".

No cal ser català per sentir irritació per la resposta. N'hi ha prou sent europeu, demòcrata o, simplement, tenir dos dits de front. Si un problema que afecta directament 46 milions d'europeus (7 milions de catalans més 39 milions d'espanyols), amb repercussions polítiques i econòmiques segures sobre el total dels 503 milions d'europeus, es pot reduir a un "Déu meu, quina pregunta", és que la Sra. Ashton no arriba als mínims per a la responsabilitat que ostenta.

I això ens porta a una amarga paradoxa: els mateixos que d'aquí poc ens cridaran a votar al Parlament Europeu amb l'argument que és molt més important del que ens pensem per a les nostres vides, són els mateixos que consideren que hi ha problemes dels europeus en els quals la Unió Europea no ha d'entrar. Són servidors d'Europa que s'avenen a fer retrocedir la idea política d'Europa fins a posar-la darrere els interessos dels estats, perquè, de fet, són els interessos de la seva carrera política. Són els estats els que tenen veu i vot en el seu nomenament. Que còmode li era a la Sra. Ashton petonejar-se amb el ministre espanyol d'Exteriors a Madrid i fer mèrits de correcció política espolsant-se de sobre un qüestió sobre Catalunya.

L'escena és reveladora. Primer, per la baixa qualificació política del personatge. Es podrien omplir pàgines amb les frases d'incredulitat i decepció amb què va ser acollit el seu nomenament com a Alt Representant de la Unió per a Afers Estrangers i Política de Seguretat i com el seu nom va ser entès com el senyal del nivell amb què la Unió decidia ser representada al món. I, segon, la seva resposta sobre un candent afer europeu com el de Catalunya exemplifica el baix to prevalent a la Unió Europea en aquests moments de greus dubtes sobre la viabilitat de la Unió, un to molt per sota de les esperances que els seus ciutadans hi van dipositar, sobretot els que s'hi van incorporar procedents de dictadures.

L'absència d'una política exterior europea comuna és llegendària, i encara que certament no va començar amb la Sra. Ashton, sembla que en sigui una activa defensora. Passen les dècades i a Washington, des d'on escric, encara ningú no ha respost a la pregunta de Kissinger: "Quin és el número de telèfon d'Europa?" Dissabte passat, quan el president Obama va voler parlar sobre Síria en vigílies de la cimera del G-8 que avui comença a Irlanda del Nord, va trucar al president Hollande, als primers ministres Cameron i Letta i a la cancellera Merkel. ¿Va trucar als senyors Barroso i Van Rompuy, o a la senyora Ashton? M'imagino Obama contestant: "Déu meu, quina pregunta. De la Unió Europea no en penso parlar".

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF