Publicitat
Publicitat

El dring de l'ànima

Un escriptor que empara el seu sojorn poètic sota paraules alades del gran Bartomeu Rosselló-Pòrcel dóna indici que ja ens trobem en contrada de bon auguri per iniciar el trajecte. Aquest començament, Una llunyana veu em crida , que Joan Vinyoli reprendria amb tanta profunditat i vibració, tot i l'alenada modernista amb què l'amania Rosselló -tan fascinat també pel barroquisme de Vicenç Garcia, i pel Barroc en general-, és encara -i per sempre- pur, perquè és la veu de la poesia: la veu crida el poeta perquè, al seu torn, ell esdevingui veu.

El poeta radar, per mor de la metàfora, tot detectant i afinant la percepció en rebre, convertint en emissió verbal el resultat d'allò que ha processat. Un emblema, el radar, collit d'una lletra de cançó de Santiago Auserón. Com bé diu Lluís Calvo en el pròleg: "Aquest Radar [...] envia senyals d'una poesia potent, compromesa, feta vida amb els caires sagnants dels mots i feta mot amb les torbacions del viure". El recull està organitzat en tres seccions, Vic oberta i estesa , el solell; En un dau cansat i abolit , l'obaga, i Aforismes d'una corda i la seva ombra (2008-2009) , el pòsit de reflexió que ha deixat el trajecte poètic. Una bona manera de conformar el missatge: la llum, les ombres i el pensament que deixen.

I amb tot, cada secció està feta de clarobscurs. Vic és "oberta i estesa", però "tant és el destí que triïs", i el poeta fa l'esforç del do de síntesi per clamar (en veu baixa): "Tot en mi és tan sols un raig / que passa, que crema, que lluu". Aleshores retorna, iniciant la segona secció, un epígraf de Rosselló, amb aquelles immarcescibles "boires entintades de capvespre", expressió sublim de l'obagosa declinació de l'ànima, i un calfred ens recorre l'espinada, i una sacsejada de nostàlgia, en la perfecta evocació que representa "la freda remor / dels mosquits del carrer de l'ombra". Els aforismes penetrants s'obren amb fortes divises, de Kafka i Gottfried Benn, que porten el poeta a resumir amb justesa l'esperit dels temps: "...i ningú no escolta el dring de l'ànima".