Publicitat
Publicitat

WASHINGTON DIRECTE

Una setmana americana: joia, por i esperança

Milers de talents de tot el món aspiren a dibuixar la portada del New Yorker ,o sigui que el resultat acostuma a ser un devessall setmanal de colors i estils impregnats de denúncia, amb gran ajuda de la ironia i la malenconia. I així, amb tant de talent posat al servei de l'oportunitat periodística, cada tres o quatre mesos, la revista la clava amb una portada de les d'arrencar i guardar perquè més que una notícia, captura una època.

La darrera ha estat aquesta setmana, amb Epi i Blas (Bert i Ernie) mirant la tele de casa, asseguts al sofà, amb Ernie recolzant el cap sobre l'espatlla de Bert, mentre senten que el Tribunal Suprem sentencia que el govern federal ha de reconèixer els matrimonis entre persones del mateix sexe als estats on és legal. Moment de Joia , es titula l'obra enviada per Jack Hunter a la directora d'art de la revista, Françoise Mouly. El dibuix va ser concebut fa un any i retocat per a l'ocasió. Tant se val. Tothom en parla: els uns l'adoren, els altres condemnen l'ús de l'orientació sexual d'una parella d'amics i, en una mostra molt americana de la passió pel debat, grups de gais i lesbianes consideren que l'últim que necessitaven era que se'ls reduís a la dolça dimensió d'uns ninots molsudets.

La sentència del Suprem ha obert un camí per als drets dels homosexuals, igual que la votació de dijous al Senat n'ha obert un altre, més incert, sobre el futur dels immigrants sense papers. Catorze republicans van votar una llei de reforma immigratòria (tot un esdeveniment bipartidista a Washington, només explicable per la necessitat dels conservadors de guanyar-se el vot hispà). Ara la reforma passa a la Cambra de Representants, on els republicans hi tenen majoria i hauran de retratar la seva ànima: o enrocar-se (en nom dels valors, cap amnistia; en nom dels seus negocis, ja està bé la mà d'obra barata que no pot sindicar-se) o càlcul electoral pragmàtic sobre reconèixer el país tal com és i, sobretot, tal com serà. La Maria, una mexicana sense papers -em diu que té por fins i tot d'agafar l'autocar de línia i anar a Nova York a veure una amiga, no fos cas que pugi la policia a demanar papers- ara tem que el Congrés es limiti a segellar la frontera amb Mèxic i la reforma no sigui una normalització sinó una caça i captura.

La por de la Paula Deen és molt diferent. Té un imperi gastronòmic cuinat al foc lent dels fogons dels seus restaurants i la seves receptes de Geòrgia, un foc ajudat per la brisa imparable de les seves aparicions televisives i els seus llibres, que l'han convertit una celebritat. Però el seu negoci està en perill. Una antiga treballadora la va denunciar per discriminació racial. En la seva declaració judicial, Deen va reconèixer haver fet servir la paraula n..., prohibidíssima en públic, del tot inconvenient en privat, proscrita a les escoles, sobretot pels blancs. Food Network, Smithfield Foods, Wal-Mart, Target i Novo Nordisk ja li han dit que suspenen les seves relacions comercials amb ella. Aquesta setmana ha aparegut al Today plorant a llàgrima viva per implorar la comprensió de l'audiència, els seus clients. Pot ser massa tard.

Mentrestant, a Florida, ha començat un altre judici de l'any, el de George Zimmerman, acusat d'haver matat l'adolescent Trayvon Martin al febrer del 2012, en considerar-lo sospitós perquè era negre. Una llei vigent a mig país ( Stand your ground ) permet disparar sobre qui entri als dominis d'algú, si aquest algú se sent amenaçat. Per això, Zimmerman no va ser definitivament detingut fins setmanes després dels fets i encara gràcies a la mobilització dels afroamericans.

I mentrestant, els dos primers presidents negres dels Estats Units i Sud-àfrica no s'han pogut veure. La història avança a batzegades. Encara que no sempre ho sembli, en el sentit de més llibertat.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT