El gèlid silenci retrona enmig dels llibres

Barcelona“Farà alguna declaració la vicepresidenta?”, pregunto a un responsable de seguretat que s’assembla molt a Hugh Jackman. La seva primera resposta és posar-se a riure sense dissimular gens. I després em diu: “Impossible!” Ens havien avisat que cap de les autoritats assistents a la inauguració de la fira Líber té cap intenció d’atendre la premsa. Però com que està previst que Soraya Sáenz de Santamaría es trobi amb Ferran Mascarell enmig d’uns dies convulsos, doncs vés a saber, potser sona la flauta i a algú se li acut fer un gest, qui sap si una mirada, que soni vagament a desgel, a apropament, a civilització.

Mentre esperem, m’entretinc mirant les caricatures gegants d’escriptors que hi ha a l’estand del Gremi d’Editors de Catalunya. Mercè Rodoreda sembla Mercedes Milá, Josep M. de Sagarra té una retirada a Hitchcock, a Carlos Ruiz Zafón li han fet un cap tan gros que podria passar pel Naranjito i Rosa Regàs directament sembla un senyor amb barba de tres dies. Veig Jordi Cornet, Enric Lacalle i Alberto Fernández Díaz. També el secretari d’estat de Cultura, José María Lassalle. Queda clar que el PP hi és ben representat.

Veig que Mascarell saluda Sáenz de Santamaría i María de los Llanos de Luna, que arriben juntes. El sòsia de Hugh Jackman em mira malament perquè m’apropo massa a la melé per mirar d’escoltar alguna cosa. A l’estand de l’ambaixada de l’Aràbia Saudita conviden Soraya a un te típic del país. Durant el passeig per la fira va saludant els editors que li presenten i fa cara d’estar molt interessada en tot el que li expliquen. “Això sembla una processó, només falten els ciris”, exclama una editora d’esmolada ironia. Mascarell alterna moments de cert distanciament amb altres de més implicació, com quan arriben a la parada de RBA, que ell coneix bé, ja que va ser-ne destacat executiu.

Camuflat entre la concurrència, veig que la mà dreta de Rajoy s’atura en un estand de llibres de luxe que té un volum especialment destacat a les lleixes: Costura y labores. M’estalviaré l’acudit. El gran interès de tothom és esbrinar quins llibres li han regalat. Un d’ells és Demonios familiares, obra pòstuma d’Ana María Matute, gran homenatjada d’aquesta edició de Líber. El secretari d’estat comenta que l’escriptora catalana li va parlar d’aquest llibre dos mesos abans de morir. A Lassalle li pregunten també per les seves filles i respon: “La meva esposa hi parla en català, jo en castellà i la noia que les cuida en alemany”. Nenes trilingües! ¿Ja li ha explicat això al seu cap, el senyor Wert? Segur que li interessa.

L’últim regal que li fan a Sáenz de Santamaria és Musas de Barcelona. Home! Tampoc cal tenir tanta mala llet, no? “M’anirà molt bé per llegir-lo durant les hores mortes al cotxe”, agraeix ella. Abans d’acabar la passejada, la invitada escriu una llarga dedicatòria al llibre d’agraïments. El llibre es queda sobre la taula i quan tothom ha marxat li faig una foto. Hi ha escrit idees com: “cultura integradora, diversa, rica” o “transmetre a través dels llibres la serenitat i reflexió que exigeixen aquests temps vertiginosos”. Ningú ha dit res, efectivament. Ara ni tan sols les metàfores es diuen. S’escriuen.