Per què riure també té un costat fosc

Quan sentiu algú que riu darrere vostre, probablement us l’imagineu al telèfon o amb un amic, somrient i experimentant una sensació càlida i agradable al seu interior. És possible que el sol fet de sentir una riallada us faci somriure o fins i tot riure. Però imagineu-vos que la persona que riu caminés sola pel carrer o estigués asseguda darrere vostre en un funeral. Tot d’un plegat, el riure ja no semblaria tan incitant.

El cert és que el riure no és sempre positiu o sa. Segons la ciència, se’l pot classificar en diversos tipus, que van des de l’autèntic i espontani fins al simulat (fals), passant per l’estimulat (per exemple, per pessigolles), l’induït (per fàrmacs) o fins i tot el patològic. Però la veritable base neural del riure encara no es coneix gaire i el que se’n sap procedeix en gran part de casos clínics patològics. El riure i la comprensió de l’humor són components fonamentals de la funció adaptativa social, emocional i cognitiva. Sorprenentment, no són exclusivament humans. Als primats i als simis també els agrada fer-se un fart de riure i és possible que l’evolució hagi donat lloc a aquest comportament perquè els ajuda a sobreviure. Al capdavall, el riure és una activitat comunal que fomenta els vincles, dissipa els conflictes potencials i rebaixa l’estrès i l’ansietat. Ara bé, quan un s’hi lliura en solitud, perd força de seguida (riure sol pot tenir connotacions funestes).

El riure té el poder de sobreposar-se momentàniament a altres emocions: mentre riem, som incapaços de sanglotar desconsolats o d’estar enrabiats. Això es deu al fet que, en riure, els nostres músculs facials i el nostre disseny vocal estan segrestats per emocions més lluminoses. Tots aquests processos estan controlats per circuits cerebrals i missatgers químics (els neurotransmissors) especialitzats.

Sabem que al cervell hi ha diverses vies neurals que contribueixen a generar el riure, cadascuna de les quals correspon a components diferents del fenomen. El riure, per exemple, depèn de circuits emocionals que connecten àrees responsables del fet de sentir emocions amb d’altres de necessàries per expressar-ne.

El riure i les malalties

Si bé hem obtingut un coneixement minuciós dels components del cervell crucials per a les expressions facials, la deglució i els moviments de la llengua i la gola, sabem molt menys de com les emocions positives acaben transformant-se en una rialla. Sortosament, una sèrie de malalties i trastorns han ajudat a entendre més les funcions neurals subjacents al riure.

Una síndrome particularment ben documentada, que es creu que va identificar per primera vegada Charles Darwin, provoca una exhibició torbadora d’emocions descontrolades. Es caracteritza clínicament per esclats freqüents, involuntaris i incontrolables de riure i de plor. Es tracta d’un trastorn angoixant en què l’expressió de les emocions està dissociada dels sentiments subjacents de la persona. Se’l coneix amb el nom de síndrome pseudobulbar o incontinència afectiva i el poden presentar persones que pateixen diverses patologies neurològiques.

Per resumir-ne breument la causa, es pot dir que la síndrome sorgeix d’una dissociació entre les vies neurals que controlen els impulsos emocionals i els circuits que regeixen l’expressió facial i emocional. Algunes patologies específicament relacionades amb aquesta malaltia són les lesions cerebrals traumàtiques, l’Alzheimer, la malaltia de Parkinson, l’esclerosi múltiple i els ictus. De fet, un estudi publicat l’any passat va concloure que un sentit de l’humor cada vegada més retorçat i el fet de riure en moments poc indicats pot ser un signe primerenc de demència.

El riure sa

Malgrat el seu costat fosc, no hi ha dubte que en general el riure indueix sensacions agradables de benestar. Se sap que el fet de riure millora la funció cardiovascular i enforteix els sistemes immunitari i endocrí.

També se sap que l’humor positiu i benèvol és especialment gratificant. I és que la manera com el cervell processa el riure dels altres sembla indicar que el fet de riure amb algú té profunditat emocional i proporciona plaer. Fins i tot s’ha demostrat que eleva els nivells de serotonina (un neurotransmissor clau que està relacionat amb la sensació de benestar i calma) al cervell. Així doncs, al marge de l’estil d’humor que el provoqui, i sempre que no sigui producte d’una patologia, és probable que el riure sigui una gran medicina.