Fa uns anys, quan treballava en una ràdio local, vaig descobrir la fauna dels tertulians. Eren persones omniscients, omnipresents i omnipotents que parlaven sense complexos sobre qualsevol tema. Fins i tot hi havia portaveus de les associacions més inversemblants que s’atrevien a ficar cullerada en política internacional. Sobretot, però, abundaven els comissaris polítics que, teledirigits, llançaven les consignes dels seus respectius partits.
Aquests pseudoopinadors a sou, de xerrameca barata, ja s’han convertit en una autèntica casta mediàtica, integrants d’un gènere conegut com a “infoentreteniment”. En un sol dia poden freqüentar més de dos platós o estudis de ràdio. Un dels seus representants amb més projecció és Miguel Ángel Rodríguez, antic portaveu del govern d’Aznar. Fa unes temporades, en el programa de ‘Salvados’ de Jordi Évole, va reconèixer impunement que sovint feia afirmacions que sabia que eren falses. Deia que actuava així per tal de mantenir viva l’audiència. Aquest expolític encara avui es fa dir periodista.
Tertulians com Rodríguez, erigits en caricatures d’ells mateixos, recorden els sofistes de l’antiga Grècia. Es tractava de mestres ambulants de la paraula. Al segle V aC Sòcrates els va criticar durament, acusant-los de pervertir la democràcia. No debades, a canvi d’una bona remuneració, ensinistraven la ciutadania en l'art de persuadir sense tenir en compte la veracitat dels arguments. El nostre país, però, té una llarga tradició de debats on la paraula no sempre ha estat tan malmenada. Precisament el terme tertulià va néixer a Castella. A partir del segle XVII era habitual que intel·lectuals organitzassin trobades per parlar sobre l'obra de Tertulià, un teòleg cartaginès que va viure entre els segles I i II dC. De tant de parlar-ne acabaren agafant el seu nom.
Tanmateix, la tertúlia marca Espanya acabaria degenerant en cridòria. Així la definia el 1956 el genial guionista Rafael Azcona en la revista satírica ‘La Codorniz’, sense referir-se ni tan sols a la televisió: “Una de las cosas que más le aburren al español es estar de acuerdo con el prójimo. Por eso ha sido capaz de crear eso que se llama entre nosotros ´la tertulia´ y que consiste en que unos cuantos señores se pasen la tarde discutiendo de cosas que no les importan: el caso es discutir [...] Discutir, discutirlo todo. Y si es a gritos, mejor”.
Cinquanta anys després, la radiografia d'Azcona sobre les tertúlies continua essent igual de vigent. En la present cultura de l'espectacle televisiu i radiofònic, de ritmes vertiginosos, predomina el periodisme de trinxeres, d'enfrontaments. La tertúlia ha deixat de ser un intercanvi assossegat d'idees per convertir-se en monòlegs de venes inflades. Està prohibit escoltar l'altre per intentar canviar d'opinió, de la mateixa manera que a ningú se li acudeix dir “Sobre això no sé res” o “M'he equivocat”.
Enmig del clamor d’aquest nou circ romà mediàtic, els xarlatans de torn pontifiquen sobre qualsevol tema des de la ignorància i des d’una superioritat moral que sovint amaga una profunda mediocritat. El seu fanatisme, alimentat de tòpics i prejudicis, els impedeix fer una anàlisi acurada d’una realitat del tot complexa. D’aquesta manera tan irresponsable escampen la discòrdia entre una població òrfena de veus sàvies i crítiques amb ‘auctoritas’.
Ara que a casa nostra, tal com diu el poeta, tot està per fer i tot és possible, esperem que les tertúlies dels mitjans de comunicació siguin més constructives i abandonin, per tant, posicions caïnites i demagògiques. Les discrepàncies, tan necessàries per veure-hi clar, no poden estar presidides per la toxicitat i la visceralitat, sinó pel respecte i per sinergies sempre en positiu. Basta que cadascú s’ocupi de parlar del que sap. Només així iniciarem la nostra catarsi com a poble amb voluntat de futur.
