Publicitat
Publicitat

LA REPÚBLICA, EN UNA CRUÏLLA

De Jean-Marie a Marine: el malson francès

Els sondejos no descarten que el lepenisme pugui arribar a l’Elisi

A França aquesta és la campanya de “les primeres vegades” en molts aspectes. Però és sobretot la campanya de la “primera vegada” que s’assumeix de manera general que el Front Nacional (FN), la ultradreta, passarà a la segona volta. L’única vegada que això ha passat des de la fundació del partit, l’any 1973, va ser el 21 d’abril del 2002, una data que ha quedat enregistrada en la memòria de tots els francesos com a seriosa advertència: l’amenaça de l’extrema dreta es va fer real. Llavors la victòria de Jean-Marie Le Pen quan va passar a la segona volta -per davant de Lionel Jospin- era inimaginable. Avui, en canvi, ningú no imagina una segona volta sense Marine Le Pen. De fet, l’estratègia de vot de molts electors gira entorn del “fantasma del 2002”. Per a Bruno Andreotti, professor de la Universitat Paris Diderot i portaveu del think tank Groupe Jean-Pierre Vernant , “la idea que Marine Le Pen estarà inexcusablement present a la segona volta ha sigut en gran part promoguda pels mèdia, que han atiat el foc del vot útil”.

Però el Front Nacional s’ha constituït a si mateix, diu Andreotti, a base de molta intel·ligència tàctica i política: “Existeix una teoria complotista segons la qual Miterrand hauria afavorit deliberadament els inicis del FN, però no hi podem donar cap valor, per falta de proves”. De fet, Marine Le Pen, presidenta del partit des del 2011, s’ha cuidat de dotar el partit que heretava del seu pare d’una imatge de partit normal. La longevitat del lepenisme no s’explica sense aquest procés de normalització ( banalisation )del Front Nacional. Per a Andreotti, el partit de la ultradreta ha sigut l’únic que s’ha modernitzat en el període recent: “L’arribada d’una dona jove al poder -la neboda de Marine Le Pen, també del FN, és la diputada més jove de França- i el canvi d’estratègia ideat pel vicepresident del partit, Florian Philippot, que ha recuperat lèxic progressista per capitalitzar-lo a favor d’un racisme encobert”, han tret el partit dels marges.

Marine Le Pen, gran oradora, ha entès que una renovació del llenguatge que l’allunyés dels vells codis frontistes podia fer-li guanyar moltes batalles: allà on el seu pare parlava d’antisemitisme i xenofòbia, ella parla d’immigració i de nació. Segons la professora Cécile Alduy, que ha analitzat 500 discursos de Le Pen paraula per paraula, la presidenta del FN hauria fet seus termes propis de l’esquerra com laïcitat :“Aquest terme no té cabuda en el corpus de base frontista, però ella l’ha fet servir contra l’islam i ha obligat la resta de partits a redefinir-se”. En la mateixa direcció, l’operació de maquillatge del lepenisme també inclou la reapropiació de cites de personalitats històriques de l’esquerra com Karl Marx, George Orwell, Bertolt Brecht, Jean Jaurès i Victor Hugo. A Lió, en el seu discurs de llançament de campanya, no va dubtar a fer servir un vers d’aquesta glòria nacional: “ Nous n’avons pas encore finit d’être français ”, extret d’un poema anticlerical. D’aquesta manera, explica el professor Andreotti, “el partit intenta superar la falta d’elements culturals propis”.

Marine abans que Le Pen

Marine Le Pen ha insistit a destacar el seu nom per damunt del seu cognom, que ha obviat en els seus lemes de campanya: “L’onada Bleue Marine”, “Marine presidenta”. La qüestió és fer oblidar el pare i legitimar un discurs que promet “la insurrecció democràtica del poble”.

Tancar fronteres, qüestionar l’agrupament familiar i el dret a la nacionalitat... Com passa amb les qüestions europees, en matèria de política migratòria Marine Le Pen es fa notar. La resta de candidats semblen seguir el ritme que marca el discurs d’aquesta advocada de 48 anys que ha sabut canalitzar el descontentament i el sentiment d’injustícia de les classes mitjanes desposseïdes per la crisi.

Caldrà veure si les idees antieuropees tenen prou atractiu en una societat que, segons un sondeig publicat el 25 de març, s’oposa a la sortida de la moneda única (un 72% dels francesos hi estan en contra). La ultradretana promet, si guanya, un referèndum sobre la pertinença a la Unió Europea després de sis mesos de negociacions.

Els resultats de les eleccions són imprevisibles, igual que les conseqüències.

Els altres candidats

Jean-Luc Mélenchon

“Mélenchon, el projecte delirant d’Hugo Chávez francès”, titulava en portada aquesta setmana Le Figaro, en un dossier especial de tres pàgines dedicat al que s’ha convertit, en els últims dies, en el quart pretendent factible a la conquesta de l’Elisi.

Les primeres enquestes que posicionen el líder de La França Insubmisa frec a frec amb François Fillon, o fins i tot en tercer lloc, han fet efecte. I no només en alguns mitjans francesos com Le Figaro, alineat a la dreta, sinó també en els discursos dels candidats, principalment els de Fillon i Emmanuel Macron. “El revolucionari comunista, que era senador socialista quan jo encara era a l’escola, què ens vol fer creure?”, l’encasellava Macron en un míting. Si bé és cert que el Partit Socialista forma part del passat de Mélenchon, el diputat europeu va deixar de regar la rosa el 2008 per fundar el seu propi partit: el Partit d’Esquerra.

Segons Le Monde, es va inspirar en l’esquerra radical alemanya, Die Linke(L’Esquerra) , per, més tard, retrobar-se amb el combat de Podem. No va ser fins l’any passat que Mélenchon va crear el moviment amb el qual s’ha presentat a les presidencials per segona vegada. I no li va malament.

Sota la Sisena República, la seva principal promesa de campanya, vol acabar amb “la monarquia presidencial”, suprimir el Senat, reconèixer el vot en blanc, avançar l’edat de jubilació als 60 anys, augmentar el salari mínim un 16% i fer-lo arribar als 1.342 euros nets, escurçar les jornades laborals, sortir dels Tractats Europeus i de l’OTAN i decantar-se al 100% per les energies renovables el 2050.

Benoît Hamon

Hores molt baixes per al candidat del Partit Socialista francès (PS), la força que governa actualment: un símptoma de l’herència que deixa François Hollande, el president més impopular de tota la Cinquena República. Benoît Hamon sembla que és al lloc adequat en el moment inadequat.

Les últimes enquestes el situen en una allunyada cinquena posició, amb menys del 10% d’intenció de vot. El vot útil l’ensorraria encara més. La prova és que líders del PS com Jean-Yves Le Drian i Manuel Valls ja s’han pronunciat a favor de Macron.

Ni tan sols Hollande ha cridat a votar el candidat del seu partit. Aquesta setmana passada corria la brama que el diputat d’Yvelines es retirava de la campanya, un rumor que han negat des del seu equip electoral.

Retirar-se evidenciaria encara més la fragilitat en la qual viu instal·lat el seu partit des de fa mesos. Així doncs, el salari social universal de 600 euros, la proposta estrella de Hamon, haurà d’esperar, si no hi ha un miracle, un altre quinquenni.

François Fillon

La campanya de François Fillon haurà estat marcada, sens dubte, pels afers judicials. Tant és així, que la por de la derrota preocupa als de Fillon.

El candidat conservador, que va vèncer en les primàries del centredreta dos pesos pesants de la dreta francesa, Nicolas Sarkozy i Alain Juppé, s’ha vist desterrat -de moment només a les enquestes- per l’exministre d’Economia d’Hollande i, ara, també, per l’insubmís Mélenchon.

Però “els presumptes formadors d’opinió”, com ell mateix anomena els sondejos, diu que no li fan ballar el cap. Fillon assegura que serà a la segona volta de les eleccions presidencials. Els seus atacs a Mélenchon i al seu “programa comunista” en els seus últims mítings -una novetat- demostren el contrari. En tot cas, el que és segur és que el seu programa xoca frontalment en molts punts amb el de Mélenchon: endarrerir l’edat de jubilació als 65 anys, eliminar 500.000 llocs de treball de funcionaris, augmentar a 39 hores setmanals la jornada a la funció pública, suprimir l’impost de solidaritat sobre les grans fortunes -que grava els patrimonis superiors a 1,3 milions d’euros- i augmentar la TVA, l’equivalent a l’IVA, entre moltes altres propostes.

En canvi, el que sí que uneix Mélenchon i Fillon és l’aposta per restablir les relacions amb Rússia i rebaixar les sancions imposades per la Unió Europea contra Moscou.