Publicitat
Publicitat

No sembraràs confrontació religiosa

A què venen les declaracions d'Alberto Fernández Díaz per prioritzar l'acollida de cristians si no a la voluntat de confrontar grups, d’establir jerarquies?

Els cristians coptes són minoria religiosa perseguida a Egipte, els yazidites són minoria perseguida a l’Iraq, els kurds a la Turquia d’Erdogan i els musulmans xiïtes a la Síria on domina l’Estat Islàmic. ¿En què ens hem de fixar a l’hora d’acollir? ¿En la seva religió o en el fet que són víctimes perseguides pel terror, persones que fugen perquè veuen la seva vida amenaçada diàriament? Precisament, en el cas del cristianisme, la seva universalitat no ens permet caure en aquestes distincions: tots són persones, fills i filles del mateix Déu. “Entre vosaltres ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliure, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist”, afirma sant Pau a la Carta als gàlates.

Així ho ha entès gairebé tothom, amb un mínim de bona voluntat i de dignitat humana. Així ho recull la famosa paràbola del bon samarità: el proïsme no és el pròxim en religió o pàtria, sinó aquell que necessita la nostra ajuda. El mateix papa Francesc ha afirmat diverses vegades que cal que cada parròquia cristiana d’Europa faci el pas d’acollir una família de refugiats. I en un gest que l’honora, un gest que alguns podran titllar de simbòlic però que no hem vist fer a cap altre mandatari ni líder mundial, es va endur tres famílies a viure al Vaticà després del seu viatge als camps de refugiats de Lesbos. Les tres famílies eren musulmanes.

Qui no ho ha entès, però, ha estat el Sr. Alberto Fernández Díaz, regidor del PP a l’Ajuntament de Barcelona, que s’ha despenjat amb unes declaracions per demanar l’acollida preferent de persones cristianes. El primer que escandalitza és la gran contradicció que les declaracions provinguin del líder d’un partit que en aquests moments governa a l’estat espanyol i que només ha acollit un 10% de les 16.150 persones que es va comprometre a acollir fa un any i mig. Són moltes les organitzacions (des de Stop Mare Mortum fins al Servei Jesuïta a Migrants) i també administracions (des de la UE fins als ajuntaments, passant per la Generalitat) que han denunciat la passivitat de l’Estat, la seva nul·la iniciativa i les enormes traves burocràtiques que s’estan posant a l’acollida. ¿A què venen, doncs, les declaracions ara del senyor Fernández Díaz si no a la voluntat de confrontar grups, d’establir jerarquies, sense la intenció real i efectiva d’ajudar a ningú? És el mateix recurs que estan utilitzant alguns polítics de la nova extrema dreta a Europa i que amaguen la seva vergonyant insolidaritat sembrant la por i l’odi cap a aquell que és diferent. Amb les seves afirmacions, ¿de quina amenaça creu protegir-nos, senyor Fernández Díaz?

Ens haurien de fer por les persones que, creient-se per sobre del bé i del mal, marquen fronteres i generen exclusions

Jo sí que tinc clar de què ens hauríem de protegir. Ens hauria de fer por viure en un món hostil en què tothom sospita de tothom, en què l’altre és jutjat o tractat pel sol fet de pertànyer a un grup ètnic o de professar una religió o una altra. Ens haurien de fer por els dogmatismes. Ens haurien de fer por les persones que, creient-se per sobre del bé i del mal, marquen fronteres i generen exclusions. Ens hauria de fer por qui dicta sobre la vida i la mort de l’altre pel simple fet de tenir la pell d’un color o creure en un altre déu que no sigui el seu. I quan sento afirmacions que, més enllà de la retòrica que utilitzen, tenen la sola intenció d’enfrontar, el que hi veig és la primera llavor per construir aquest món del qual fugen precisament els qui no troben refugi.

No caiguem en la trampa dels generadors d’odi amb rèdit polític. No caiguem en la trampa dels qui volen argumentar la seva inoperància i indiferència en uns suposats valors culturals o religiosos. És clau actuar en les causes d’origen però també en les nostres fronteres, una qüestió sobre la qual l’estat espanyol té prou competències per garantir vies segures als qui fugen d’aquest infern en què s’ha convertit el Pròxim Orient.

“On és el teu germà?” Són les paraules escrites fa milers d’anys i reconegudes en les religions monoteistes que avui ressonen al cor de qui té orelles per escoltar-les. El teu germà s’ofega avui en les aigües mediterrànies fugint de la guerra i de l’horror, sigui cristià, musulmà, hindú o ateu.

La urgència de la situació ens obliga de tal manera a actuar que resulta cínic aturar-nos en debats estèrils, en jocs polítics per veure qui és més enginyós en les seves paraules i és capaç de portar l’aigua al seu molí. Veient de quines atrocitats ha estat capaç l’home al llarg de la història, i com un nou manament que emana del sentit comú i sedimenta en la recent tradició dels drets humans, no hauríem de deixar de repetir: no sembraràs mai confrontació religiosa.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 30/04/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT