Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Ni la bomba va

La pel·lícula en la seva versió original portava el títol 'Dr. Estrany Amor o com vaig aprendre a no preocupar-me i estimar la bomba', molt més suggeridor que l’espanyol '¿Teléfono Rojo? Volamos a Moscú'. En un final apoteòsic, Stanley Kubrick asseu el major 'King' Kong, pilot d’un B-52, al llom de la bomba atòmica, l’explosió de la qual desencadenarà un cataclisme nuclear que eliminarà tota vida humana i animal per cent anys. Mentre l’artefacte irremissiblement es precipita al seu destí, amb el major a sobre agitant un típic barret texà Stetson, com un genet de 'rodeo', sona 'We’ll Meet Again' (“Tornarem a trobar-nos... no sé on ni quan, sota el sol”). Sens dubte una de les millors sàtires mai filmades sobre la Guerra Freda.

Trump ha tingut prou amb unes poques setmanes de fracassos continuats per aprendre a ‘no preocupar-se i estimar la bomba’. Primer va declarar la guerra als emigrants, als àrabs, als periodistes, als usuaris de l’Obamacare… ‘Fent amics’, es va trobar amb la quota de popularitat més baixa que mai havia tingut un president nord-americà i va començar a jugar amb l’arsenal armamentista. Cinquanta-nou míssils Tomahawk a Síria, ‘la mare de totes les bombes’ a l’Afganistan i la seva popularitat ha pujat. No ha ronsejat gens per sentir-se el Príap (déu grec de la fecunditat, representat per una figura humana dotada d’un enorme fal·lus) del poder i ha dit que tenia un submarí més potent que el de qualsevol altre. Ha actuat de manera diametralment oposada al que havia dit (“No sóc el president del Món, sóc el president dels Estats Units”); però, paradoxalment, no ha sorprès ningú. Els analistes es pregunten si el president és un personatge irreflexiu o si realment té una estratègia preconcebuda.

Si és una estratègia o no, no se sap; el que sembla clar és que no té rumb i que no distingeix entre el babord i l’estribord. A una flota que porta rumb a l’Índic, l’ha situada navegant en direcció a Corea del Nord. No li preocupa la tensió internacional, ni les astracanades, les cerca: el president ha començat a ‘estimar la bomba’… i resulta que ell té la més gran, amb permís de Putin. El joc consisteix a buscar-se un enemic i ‘bombardejar-lo’ amb els artefactes que un tingui a mà. En el cas del president dels Estats Units, el que té a mà és una mortífera màquina de guerra i la utilitza. Qui pot fer caure el seu pes és una qüestió marginal, en té prou de preguntar al general de torn i li oferirà diferents alternatives que seran les de sempre, i la justificació (si cal justificar res) també serà la mateixa de sempre. La qüestió és exacerbar l’esperit patriòtic i, per art d’encantament, els altres problemes interns passaran a un segon pla. És, efectivament, una estranya manera d’exercir l’amor… pel benestar del seu país(i dels altres).

Un cas similar és el de Recep Tayyip Erdogan: bombardeja els kurds i fustiga de manera inclement els partidaris de Fethullah Gülen, antic aliat seu. Són els seus dos ‘enemics preferits’. En la seva persecució arramba amb tot allò i tot aquell que li fa nosa: periòdic o periodista, general o soldat ras, magistrat o funcionari… és el mateix. El problema d’Erdogan és que els seus ‘enemics’, irremeiablement, han de ser enemics interiors, turcs com ell: és l’estigma dels pobres. Això fa que, malgrat la seva egolatria, s’hagi hagut de conformar amb una pírrica victòria en el passat referèndum. Efectivament, l’autoritarisme oriental sovint viatja en catifa voladora i pot canviar de mans en qualsevol moment.

El cas del president turc posa de manifest una altra característica del ‘priapisme polític’ (o com tenir l’artefacte repressiu més gran): només li interessen ‘els seus’, els quals mantindrà cohesionats fustigant ‘els altres’ i, de passada, amb l’exercici de la força, demostrar el que els podria passar a aquells que abandonin la nau. Però aquest ‘priapisme’, o la seva versió castissa de ‘por mis pistolas’, no s’expressa únicament a sang i foc. No sempre el que un té a mà són simples portaavions, creuers o míssils. Hi ha altres armes més sofisticades com ara els butlletins oficials o els tribunals constitucionals. Reparin en Rajoy: la unitat d’Espanya (la seva Espanya), com a aspiració patriòtica; els sobiranistes catalans (separatista o no), com a enemic i les resolucions del Tribunal Constitucional, com a artefacte llancívol. En resum, bombardeja ‘l’enemic’ amb resolucions del Constitucional en nom de la unitat de la pàtria (la seva pàtria). I, quina és la seva pàtria? Crèiem que era la de Cánovas del Castillo, però, pels efectes col·laterals de les noves competències del Constitucional, també és la dels evasors fiscals (els evasors fiscals beneficiats per la prescripció dels delictes induïda pel criteri prevalent del Tribunal Constitucional). Al cap i a la fi, com sempre, són ‘bombes intel·ligents’, dissenyades per no produir danys col·laterals, que afecten civils. Això sí, civils que no pertanyen al bàndol dels ‘seus’.

La misèria de Rajoy, com la d’Erdogan, és que únicament té capacitat per fustigar els seus propis conciutadans. Estrany amor.

Etiquetes

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT