Publicitat
Publicitat

OPINIÓ

Cursa d’obstacles

A la manifestació del passat dilluns a Barcelona no s’hi veia gent amb dubtes. Siguin un milió, o dos, o menys, tota la massa social independentista té clara una cosa, per sobre de tot: ningú els pot impedir expressar-se lliurement, sigui en forma de manifestació o en forma de plebiscit. Ningú entén les tèrboles subtileses del dret constitucional, o de dret internacional, o de dret parlamentari… El que entén la població és que han de poder decidir amb total llibertat la millor manera de governar-se.

Quan aquesta idea arriba a les ments, i hi arrela, és impossible de fer-la marxar; no s’hi valen raons jurídiques o competencials, no s’hi valen filosofies ni apel·lacions a la història, no s’hi valen pactes que pretenguin rebaixar aquesta pretensió. No s’hi valen intimidacions. La gent sap això d’una manera visceral, d’una manera fins i tot prèvia a qualsevol noció de ‘dret natural’, sigui això el que sigui. Condemnats a ser lliures, com diria Sartre. La gent vol elegir, igual que n’hi ha que no volen que es pugui triar perquè senten que de la tria dels altres en sortirien vençuts.

La jugada sobiranista és molt agosarada. Demana dosis de coratge i de rebel·lió inusitades en una democràcia normal i posa excessivament de relleu les rèmores autoritàries d’Espanya. El que ha passat durant aquest mes de setembre, i el que pot arribar a passar en repressió i persecució del dissident català que simplement vol fer possible una votació, pot malmetre encara més la imatge d’Espanya, fent que en pagui un preu tant a les borses com als fòrums internacionals. Tot això sembla que li és indiferent, al Gobierno, i em temo que no arribarem a l’octubre sense haver declarat l’estat d’alarma i d’excepció; els militars i la policia nacional estan arribant a milers. Els diaris europeus i nord-americans expliquen una realitat i demanen un seguit de remeis –autoritzar el referèndum, pactar, etc.– que a Espanya continuen veient com a alta traïció.

El sobiranisme ara mateix demana un compromís i fins i tot un risc personal que el fa heroic, no només a nivell dels polítics sinó també dels periodistes i dels empresaris de la comunicació. Però si les bones senyores no tenen por i van als mítings i posen cartells: ¿qui pot sentir-se atemorit? La llei de transitorietat que hauria de deixar sense persecució judicial totes les suposades ‘irregularitats’ fins ara comeses depèn del triomf del sí. I a més d’aquest triomf –previsible–, hi ha l’enorme problema de traduir el resultat en un estat que pugui fer front a la força, ja desfermada, de l’aparell jurídic i policial espanyol, que no deixarà d’empaitar-los. La dinàmica ja és de país ocupat, intervingut, que sobreviu per les escletxes mentre espera el gran desllorigador. 

La mentalitat del sobiranisme emancipat català és una de les claus per entendre com s’ha arribat tan lluny: sense gota de por, sense dubtes, carregat de la raó somrient d’una nova república i d’un plegat de lleis que superen les velles en esperit liberal i social. És com el que prescrivia Napoleon Hill per fer-se milionari: en primer lloc has de pensar i actuar com a tal, encara que en principi siguis misèrrim. Per ser sobirà cal actuar així, des que t’hi proclames. Però la mentalitat de l’opositor també compta, i no poc; i aquí tot continua com al segle XIX: la llei del més poderós, l’amo, l’obediència i la bandera, el pacte entès sempre com a baixada de pantalons… El calabós i la metralleta. No han deixat de perdre territoris des de fa quatre segles amb la mateixa murga.

El sobiranisme català no es pot dir a si mateix que perdrà aquest embat; dir-ho ja no és considerar-se emancipat i capaç de tombar l’estaca. Només es pot guanyar perquè les raons de l’altre ja han deixat de comptar dins un nou ordre de coses. Cursa d’obstacles. 

Etiquetes

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF