Publicitat
Publicitat

Avorriment

Fa molt que no us avorriu? Jo l'altre dia era dins d'un ascensor i vaig pensar que feia massa temps que no m'avorria i que tenia ganes de tenir aquella sensació en què es barregen la mandra, el neguit, el relax i la creativitat. Mandra perquè com menys fas, menys ganes tens de fer. Neguit perquè creus que hauries d'estar fent alguna altra cosa. Relax perquè a mesura que passen els minuts el cos i el cap es van adaptant a una letargia hipnotitzant que no canvio ni per la millor sessió de meditació. I creativa perquè és aleshores quan apareixen les idees brillants, si és que n'hem de tenir alguna durant la vida. Malauradament estàs tan mandrós, neguitós i relaxat que no tens ànim per aixecar-te i apuntar-la, i, esclar, l'acabes oblidant… però això és un altre tema.

Tot això em va venir al cap, us deia, en un ascensor, concretament en un edifici de set plantes (sí, set plantes, no a la torre Burj Khalifa, de 160). M'hi vaig trobar una pantalla amb imatges i informació perquè el trajecte se'm fes més curt i agradable. Ja ens hem acostumat a les pantalles del metro, a les d'alguns busos i sobretot a les dels nostres amics vianants allà on anem, però a l'ascensor encara no ho havia provat, com diu aquella.

No sóc especialment purista ni amb la pau interior, ni amb el silenci ambiental, ni amb la desconnexió del món modern, però entre poc i massa... no creieu? Una distracció a cada racó del món i el món al final estarà massa distret. Recordo vagament les tardes quan els més grans seien en una cadira al carrer i esperaven. Enyoro els migdies d'estiu quan semblava que la fi del món havia arribat en forma de canícula i t'avorries com una ostra sense poder sortir al carrer. Voldria recuperar, ni que sigui en el trajecte que fa un ascensor des de la setena planta fins a la planta baixa, la sensació que no està passant res i esperar… a veure què passa.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF