El tsar Putin, a Berlín
Vladislav Surkov és un dels assessors més pròxims a Vladímir Putin. El seu nom és a la llista dels sancionats per la Unió Europea com a represàlia per l’annexió russa de Crimea. En teoria, tindria l’entrada barrada al territori comunitari, però dimecres a la nit, a Berlín, Surkov seia a l’esquerra del president rus, just al costat del ministre d’Afers Estrangers alemany, a la taula de negociacions amb la cancellera Angela Merkel, el president francès, François Hollande, i l’ucrainès, Petró Poroixenko. No és la primera vegada que Surkov -considerat un dels estrategs del Kremlin en la intervenció russa a Ucraïna- hauria desafiat la prohibició d’entrar a la UE però, aquest cop, la cancellera va haver de sortir a donar explicacions.
Ja fa temps que a la Unió Europea se li ha escapat Rússia de les mans. Les relacions entre les dues potències continentals estan sota mínims. La presència de Surkov a Berlín, però, era directament una provocació.
La UE sap qui és el seu enemic a Síria?, preguntava el líder dels socialistes europeus a Angela Merkel i François Hollande ara fa un any durant la seva compareixença conjunta a l’Eurocambra. Dotze mesos després, la UE continua sense una resposta. Oficialment, els Vint-i-vuit han acusat el règim sirià i el seu “aliat” rus d’atacs “deliberats contra hospitals, personal mèdic, escoles i infraestructura essencials, així com de l’ús de bombes de canó, bombes de dispersió i armes químiques”. Merkel i Hollande consideren Putin responsable de crims de guerra a Síria, pels bombardejos de civils a Alep. Però ni les evidències ni l’enduriment en el to s’han traduït en res.
La Unió Europea “continua unida per Ucraïna”, assegurava ahir el president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, a l’ucraïnès, Poroixenko, però no ho està tant quan es tracta d’imposar-se a Rússia. No només s’han deteriorat les relacions de la UE amb Moscou, també la voluntat de molts països membres de mantenir el pols contra Putin. Tornar a parlar de sancions és obrir de nou la caixa de la divisió interna. Ara és Merkel qui ha renunciat al seu to conciliador amb Moscou, malgrat assegurar que segueix considerant Putin “un soci estratègic i un veí important”. Ella, que durant tant de temps va oposar-se fermament a les primeres sancions europees contra Moscou, avui no exclou mesures complementàries. Al seu davant, Itàlia, Espanya, Grècia, Àustria o Xipre s’oposen a tornar a castigar formalment el Kremlin.
Falta de compromís
Mentre la UE es bloqueja intentant consensuar com enfrontar-se a Rússia, la situació a Síria s’agreuja i la responsabilitat no és únicament de Moscou. “En termes diplomàtics, polítics i fins i tot humanitaris, amb poques excepcions, el paper d’Europa en l’intent d’alleujar el sofriment a Síria ha estat lamentable”, escriu aquesta setmana l’analista del think tank Carnegie Judy Dempsey. La UE no té la voluntat militar d’implicar-se en el suport a l’oposició al règim, ni el compromís humanitari d’ajudar generosament el Líban o Jordània, els dos països que porten el gran pes de l’acollida més immediata dels refugiats sirians. El poder tou d’Europa és, cada vegada, més relatiu. Un poder desdentegat, amb menys estratègia i menys valors.
