Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Vuit reflexions sobre l'adéu de Joan Verdú

"Quan m'aprenc el nom d'un futbolista de l'Espanyol, marxa". Això em deia ahir la persona que conec a qui menys li interessa el futbol: la meva dona.

Un amor sense passió. Ens hem estimat, Joan; però no ho hem fet de manera apassionada. Ha estat tot una mica fred. Es donaven les condicions per haver viscut una gran història, però només ha estat una història maca. Una d'aquelles històries en què et refugies quan la vida es buida d'emoció.

Finalment, els diners manen. Per què no reconeixes que les raons de l'adéu són econòmiques? Unes raons que entenc i respecto: ets un professional. Tan absurd em sembla que et qualifiquin despectivament de mercenari com que afirmis que no sentir-te prou valorat no és una qüestió econòmica.

La nostàlgia de no haver estat capità. Com a conseqüència d'un gran error de Pochettino no has arribat a ser el capità de l'Espanyol. Però tampoc has volgut exercir-ne: tot i ser el jugador amb més qualitat de la plantilla i ocupar una posició privilegiada en el camp, mai t'has vist com el líder de l'equip.

El Rubicó que no vam travessar. El dia que Pochettino va fer de Clemente et va convertir en el Lauridsen de Mirandés. Aquella Copa havia de ser nostra i ara no ens acomiadaríem. Com canta Calamaro: " Todo lo que termina, termina mal ". El president al Brasil, tu i el Màgic Díaz que no pacteu l'acte amb el club. Cap conseller a la roda de premsa. Una llàstima: quan el què no té solució només ens queda el com.

I ara, amb qui jugarà Sergio? L'has deixat sol, Joan. Quina manera de buscar-vos! Em recordava el pati del col·legi, quan entre la multitud de veus que cridaven "Passa!, passa!" els dos millors ens buscàvem i ens trobàvem com si estiguéssim sols.

L'inici d'una nova època. L'Espanyol ha sigut ferm en la negociació. No es pot gastar el que no es té, ni es pot hipotecar el futur. Comparteixo el criteri; tot i que fins ara (fins i tot fins fa ben poc) no s'ha seguit. Que Simão o Albín siguin dels més ben pagats i superin les pretensions de Verdú no té cap sentit. Però això forma part del passat. Sé que els màxims accionistes i el conseller delegat són els mateixos que aleshores. Però li he donat un vot de confiança al Collet president i a Òscar Perarnau. Ara bé, estarem molt atents: com se li doni a un Luna o a un Petrov el que se li ha negat a Verdú, tota la comprensió d'avui es tornarà crítica implacable.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF