Publicitat
Publicitat

FORA DE TEST

Una bena als ulls

NEGOCIAR. Vénen temps glaçats i ombrívols, no cal que els ho digui jo perquè ja se'n cuiden els experts en totes les ciències exactes i inexactes -entre les quals hi ha, evidentment, l'economia-. A Espanya la crisi no és només econòmica, sinó de valors (sistèmica, en diuen ara); té un abast transversal i afecta des de la monarquia fins a la premsa, passant per la justícia, els partits polítics, la banca i tots els nivells de l'administració pública. Però malgrat les dècades de generós subsidi exterior, del festival de despesa pública i de la corrupció enquistada en el mateix pinyol del partit del govern, el president Rajoy acaba de tornar de la cimera de Brussel·les amb la butxaca plena; sis anys més de fons comunitaris. Olé , Mariano. I després diran que els catalans som bons negociadors!

FEBLESES. En aquest context, Catalunya continua pagant el que no està escrit, ofegada pel dèficit fiscal estructural i per l'aplicació sui generis dels criteris de reducció del deute per part del ministre Montoro. Tenim més atur que mai, 72 desnonaments al dia, uns índexs de pobresa que auguren un esclat social, un sistema de partits caduc, i la total impossibilitat de dur a terme una acció econòmica i social que vagi més enllà de la cosmètica. Ens ho volem jugar tot a la carta d'un moviment sobiranista ampli i generós, però que està rosegat pels dubtes, la corrupció al si de CiU i la tradicional por escènica de les nostres elits. Potser, com diuen alguns, no hi ha prou arsenal per afrontar una batalla tan important i tan arriscada. Segur que és cert. Però encara és més cert el contrari: no hi ha temps ni paciència per ajornar el debat; no hi ha a Catalunya cap idea ni cap projecte amb prou força per proposar un escenari de futur alternatiu al sobiranisme. I sobretot -sobretot- no hi ha un Estat diferent del que ens posen al davant.

CEGUESA. Els socialistes catalans, com és sabut, defensen un camí del mig carregat de bones intencions, però no tenen cap dada objectiva per sustentar-lo. Fins i tot en el supòsit que el PSOE es rendís a les tesis de Pere Navarro -s'ha de tenir fe per creure-ho-, la política espanyola és com és i deixa poc marge de maniobra. El PP continua sent el partit central, i el seu desgast afavoreix sobretot UPyD, els irascibles partidaris d'un estat més fort i centralitzat. De fet, la gestió del govern Rajoy apunta claríssimament en aquesta direcció, com ho demostra la llei Wert, la del mercat únic, la d'horaris comercials, la de control de l'acció exterior i -la cirereta del pastís- la de protecció dels espectacles taurins. Per no parlar del finançament autonòmic, la centrifugació del deute i l'erràtica política d'inversions sobre el territori (les que s'executen, esclar). Aquesta deriva nacionalista i recentralitzadora és tan diàfana, tan descarada, que qui vulgui prometre sopars de duro federalistes corre el risc de ser vist no ja com un il·lús, sinó com un estafador. Molta gent al PSC no vol fer aquest paperot; qui els ho pot retreure? La pitjor manera d'afrontar els problemes és negar-los. Vénen temps difícils, sí, però amb una bena als ulls ens en sortirem pitjor.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT