Publicitat
Publicitat

Ramonetes d'esquerres

EL CONSENS. En aquest país tendim a posar el consens per damunt de qualsevol altra consideració, la qual cosa és molt lloable, però gairebé sempre ha estat una coartada magnífica per als més immobilistes i la seva, diguem-ne, minoria de bloqueig. No negaré que som a les beceroles d'un procés sobiranista molt complicat que demanaria suports amplis, i de moment ens hem de conformar amb la majoria absoluta que formen CiU i ERC. No dubto que la declaració de sobirania es modificarà, la CUP hi donarà suport i Iniciativa, que té més por de la CUP que de les indústries contaminants, acabarà fent el mateix, encara que sigui rondinant. Seria ideal que el PSC també s'hi afegís, però em temo que el partit de Pere Navarro afronta la seva pròpia transició nacional, i l'ha d'afrontar solet. El sobiranisme pot posar-l'hi fàcil o difícil. Però, què és més fàcil? ¿Aigualir la declaració de sobirania per obtenir un suport desmenjat, tàctic i conjuntural per part de l'actual direcció? ¿O bé posar les cartes sobre la taula per obligar les diferents famílies socialistes a prendre posició d'una manera clara, juntes o -si no hi ha més remei- per separat?

MATISOS. Crec sincerament que portem massa temps parlant a base d'eufemismes. Si alguna cosa cal agrair a ERC -i també a la CUP, i abans a SI- és que s'hagi mullat plantejant objectius clars, encara que resultin controvertits; aquesta fermesa li ha permès arrossegar CiU cap a unes posicions inèdites. Els convergents s'entesten a emborratxar-se de matisos i giragonses verbals, però han donat suport a un referèndum independentista i l'assumpció d'aquest risc demana, almenys, el reconeixement d'un cert coratge. La puta i la Ramoneta, habituals del think tank convergent, semblen haver-se fet d'esquerres, i ara són el PSC i Iniciativa els que es perden en boscos semàntics i remolins ideològics per no posicionar-se de forma clara sobre una qüestió que, agradi o no, és al bell mig del debat polític. Si es tracta de guanyar temps, és una bona estratègia, perquè el futur és imprevisible: la crisi fa que l'opinió pública fluctuï molt, i a més CiU té el futur pròxim amenaçat per nuvolades judicials. Però si es tracta de resoldre els problemes dels catalans, potser que el PSC es pensi dues vegades si ens podem permetre dos, quatre o vuit anys d'inestabilitat i cronificació de la feblesa financera del govern català.

LEGALITAT. El consens fa molt bonic, sí. Però no hi ha res que sedueixi tant en política com la força dels fets i de les conviccions. L'Estatut del 2006 va arribar a Madrid amb el suport de 120 diputats (el 90% del Parlament), i això no va impressionar gens ni el PSOE ni el PP. És més, se'n van riure a la cara, i ara ho tornarien a fer, perquè pels bons espanyols Espanya és el valor suprem; i ho farien en nom d'això que a Madrid anomenen la legalitat , un terme que, segons el context, inclou des de la lleis de Mendel fins a les de Nuremberg passant pel Fuero de los Españoles. I així estem, preocupats perquè només som la majoria, mentre Sánchez-Camacho i els seus 19 diputats defensen sense cap escrúpol la superioritat de la llei espanyola sobre la democràcia catalana. Com deia aquell, the broquil is over: és el moment d'exercir el dret a decidir, i els primers que ho han de fer són els indecisos que, tot i reconèixer la nació, es resisteixen a dotar-la de les millors eines, pròpies o compartides, per gestionar el seu futur.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 13/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT