Publicitat
Publicitat

Sant Malaquies ha perdut l'oportunitat

Escric aquestes ratlles en un moment d'incerta glòria -mai més ben dit-, perquè tenim fumata blanca, i fins al següent paràgraf no coneixerem la identitat del nou papa de Roma. ¿Saben que podia haver estat qualsevol de nosaltres? Bé, qualsevol de nosaltres a condició que sigui catòlic: és a dir, amb l'única condició que sigui batejat. Donem per fet que un papa ha de ser elegit entre el col·legi cardenalici, però el fet és que pot ser papa qualsevol persona que formi part del credo catòlic. L'única condició és haver rebut el sagrament del baptisme. Vist de forma estricta, doncs, el papa (o la papa , sense cap referència al tubercle del mateix nom) podria ser qualsevol persona: vostè mateix o mateixa (a condició que en el seu moment fos batejat o batejada), el Jesús Hermida (que dono per fet que va ser batejat en el mateix instant de la naixença), en Falete (ídem) o Luis Bárcenas (que es podria fer batejar, si calgués, en cas que això li donés dret a esquiar a les zones restringides dels Alps suïssos).

Però mentre escric l'article ja ha sortit al balcó el protodiaca i ja ha anunciat l'habemus papam . L'elegit ha estat un jesuïta argentí, que hauria agafat el nom de Francesc, el sant panteista que estimava els pobres, els animals, les flors i els arbres, i totes les criatures desvalgudes. Des del punt de vista del màrqueting pontifici, no sona gens malament: és el primer papa que s'atreveix a imposar-se el nom de Francesc, tan denostat per la cúria. I serà el primer papa triat d'entre les diòcesis llatinoamericanes, que ara mateix -juntament amb les diòcesis africanes- són el gran viver de pervivència de l'eterna institució que va fundar sant Pere. Una tria impecable, doncs, com la de qualsevol premi Nobel o, mirant més a prop, la de qualsevol Premi de les Lletres Catalanes. Políticament, ja que en parlem, els jesuïtes no ens són del tot aliens: la influència jesuítica ha estat notòria en alguns caps de brot del nacionalisme català, i fonamental en el nacionalisme basc en general. Cap influència, en canvi, que se sàpiga, en el nacionalisme constitucional de l'Espanya no eterna, però sí sempiterna. Posats a buscar emperòs, em ve al cap la frase inicial de l' Ulisses de Joyce, en la traducció de Joaquim Mallafrè: "Puja, Kinx! Puja, jesuïta espantós!" Glups. Però després resulta que només es tracta d'una broma entre dos companys de pis.

En el moment de tancar l'article, ja tenim el nom exacte: Jorge Bergoglio, el progressista a contracorrent. Ell rebrà el quid de la qüestió: el document secret de Benet XVI, que ha aixecat més expectativa que les set paraules de Jesucrist a la creu. Què en farà, un intel·lectual argentí proper a l'esquerra, del llegat que Joseph Ratzinger no va gosar afrontar? Restarem atents a les pantalles, però mentrestant hem de lamentar una oportunitat perduda: d'acord amb les profecies de sant Malaquies, si el nou papa hagués estat negre estaríem a les portes de la fi del món... Per no parlar de si l'haguessin escollit a vostè, senyora.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF