Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

La senyora Alberta, tan dolça

L'ALBERTA FARÀ 89 anys el mes que ve. Tot i que camina amb una crossa doble amb rodetes, viu sola al mateix edifici situat en un extrem de l'Eixample barceloní on els seus pares la van portar el 1934. Aquesta capacitat de permanència avui ens sorprèn. Enmig d'un món de canvis frenètics, on ningú no para quiet, enmig d'una ciutat on un dia baixes a comprar el pa i el forn ha desaparegut, l'Alberta sempre ha estat al mateix lloc, i no només en un sentit físic. Moralment, també: sempre s'ha ocupat de la família, dels amics, dels veïns, de tothom. Hi ha persones que duen incorporada aquesta capacitat de sentir amb els qui ens envolten. És empatia? És compassió? Què és? No ho sé, però no hauríem de perdre-ho. I per no perdre-ho, cal una certa tranquil·litat. Física i d'esperit. L'Alberta no s'ha mogut gaire però ha viscut molt, ha viscut la seva vida i la dels altres. Només vam ser veïns uns anys -i ja en fa bastants-, però de tant en tant telefona. "Sóc l'Alberta, te'n recordes?" I tant! És impossible oblidar-la. És impossible oblidar les Albertes d'aquest món. Més n'hi hagués.

L'Alberta no s'ha mogut. Es manté ferma, envoltada de records, sobretot del Virginio, el seu difunt marit. "Tinc la sort de tenir records", somriu. I n'explica un de bonic, com sortit d'una fotografia esgrogueïda: la seva família havia tingut un bar on avui hi ha El Rei de la Gamba, a la Barceloneta. I encara es veu de nena, estirant el braç en l'aire per agafar un sucret del marbre... Ai, l'Alberta, tan dolça!

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT