Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

El món d'Alícia i el nostre

Viatge llampec a un racó del Pirineu. Dinar amb vells militants d'esquerres, gent que va córrer darrere els grisos i que fa uns anys es van retirar en un poblet de bona vida, muntanya amunt. Cabells emblanquinats, cua de cavall, sentit comú, honradesa de pedra picada. Són manetes, treballen fi. I són acollidors. Vides esforçades, parelles estables: l'una sevillana, l'altra filla d'un guàrdia civil extremeny. La Catalunya integradora s'ha fet així.

De pujada, la ràdio martellejava amb les històries rocambolesques d'Alícia al país dels espies. Un altre món. El contrast resulta massa gran. L'Alícia també és filla d'un guàrdia civil, sí. Però s'ha fabricat un univers de ficció, de fabuloses baralles identitàries, d'enemics perversos de la madre patria . No viu al mateix món dels meus amics, on la gent s'arrela sense estridències, com si fossin bedolls, pollancres, pins... Al matí hem remogut terra per plantar dos petits avets de Nadal. A la casa cal fer-li una teulada nova. Amb amics així tot sembla fàcil. Fins i tot inventar un país començant de zero. Des de la Barcelona on l'Alícia juga a lladres i serenos, la cosa es complica.

La sobretaula s'allarga fins passades les cinc. Conversa amb giragonses: els fills, els records de la guerra dels avis i de la postguerra dels pares. La seva joventut polititzada, i ara una altra mena de lluita, més prosaica i tranquil·la, d'una altra tonalitat. I la crisi, esclar. De l'Alícia, ni una paraula. A la vida hi ha coses importants i altres que no ho són tant. En acomiadar-me, tinc la sensació de deixar el món real per tornar al país de les meravelles de l'Alícia.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF