Publicitat
Publicitat

PARLEM-NE

Els límits d'Eugenio Trías

Ha mort Eugenio Trías. Referent de la filosofia espanyola de la segona meitat del segle XX, va dedicar la vida a pensar els límits de la raó com ho faria un artista, amb llibertat. Fins i tot amb la llibertat d'incomodar-se a ell mateix. Nét d'un carlí tradicionalista -Bartomeu Trias i Comas- i fill d'un falangista català de primera hora -Carles Trias Bertran-, als anys 70, mort el pare, devia incomodar la família en integrar-se a la Gauche Divine i fundar, el 1976, amb Xavier Rubert de Ventós, Jordi Llovet i Antoni Vicens, el Col·legi de Filosofia. La gràcia de la Transició va ser que tot estava per pensar i tot era pensable, inclosa una Espanya il·lustrada i plural com la que li hauria agradat a un Eugenio, que, a diferència del seu germà Jorge, 12 anys més jove, no li va interessar ficar-se en política. Però aquella Espanya no va poder ser. La cosa només va donar per a una democràcia estantissa amb una diversitat vigilada. El desacomplexament catalanista el va incomodar, com també l'espanyolisme ranci. Aquest no era el seu terreny.

El seu terreny natural era la Barcelona cosmopolita i integradora, capaç d'assimilar influències d'arreu, la ciutat des d'on pensar sense límits el limitat món de les idees. La trajectòria d'Eugenio Trías sempre ha estat barcelonina: UB, UAB, Escola d'Arquitectura i al final la Pompeu Fabra. Des del seu pis de la Via Augusta, lluminós i folrat de llibres, va construir un univers enciclopèdic on convivien filosofia, religió, art, música i cinema. La Catalunya del dret a decidir no hauria de renunciar a fer seva la memòria d'Eugenio Trías, tot un senyor de Barcelona, tot un senyor pensador.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT