Publicitat
Publicitat

ANIVERSARI

Tarradellas i el repòquer de presidents

El testimoni més emotiu va ser el del fill del president, Josep Tarradellas i Macià. “El meu pare sempre va estar convençut que tornaria a Catalunya com a president, cada hora, cada minut, cada segon”

Ser una figura polièdrica i, per tant, incòmoda fa que Josep Tarradellas pugui protagonitzar actes com el d’ahir al Palau de la Generalitat, en què tothom el reivindica però amb accents diferents. Per començar, el tret de sortida a les celebracions del 40è aniversari del retorn de Tarradellas a Catalunya i el restabliment de la Generalitat republicana va comptar amb un repòquer de presidents: Jordi Pujol, amb una lleu coixesa; Pasqual Maragall, amb la seva inseparable Diana Garrigosa; José Montilla, amb el tradicional posat afable; Artur Mas, molt sol·licitat però no gaire còmode entre Pujol i Montilla. I Carles Puigdemont, que va aprofitar el privilegi de poder tancar l’acte per reivindicar que la generació de polítics que ell encapçala està capacitada per assolir els objectius més elevats. “I ho podem fer alliberats de les pors de les generacions anteriors”, va dir. Puigdemont va subratllar el que, al seu parer, va ser el gran motor interior de l’actuació de Tarradellas: “La mentalitat d’estat”.

Abans que ell, un auditori nodrit i transversal, amb polítics de tots els colors i fins i tot representants de l’exèrcit espanyol, havia pogut escoltar dues glosses de Tarradellas des de posicions ideològiques contrastades: la de l’historiador Jaume Sobrequés i la de l’exrector de la UB Josep Maria Bricall, dues persones que van tractar personalment el president català a l’exili.

“El retorn de Tarradellas el 1977 va ser un fet històricament excepcional en el context en què es va donar, potser l’únic realment revolucionari de la Transició”, va proclamar un Sobrequés amb problemes a la gola. “I no es pot judicar aquell període sense tenir en compte les circumstàncies del moment”, va afirmar abans de denunciar els intents de manipulació de la seva figura política. Per a Sobrequés el que van fer tant Tarradellas com Suárez va ser “atendre la voluntat majoritària de la població catalana”, cosa que és “el deure de tot polític en exercici”. Una part de l’auditori el va aplaudir amb més entusiasme que l’altra.

Menys èpic va ser Bricall, que va explicar els tres principis amb què Tarradellas enfocava qualsevol negociació: “Primer, tenir clar l’objectiu; segon, entendre les necessitats de l’altra part, i tercer, evitar sempre l’enfrontament aspre”. Bricall va considerar que a Catalunya hi ha un cert dèficit de “cultura del que vol dir el poder i la lògica política” i va recordar què li responia Tarradellas quan ell criticava alguna decisió de Madrid: “Ells poden cometre errors perquè fa segles que governen, nosaltres, però, no podem badar”. La part de l’auditori que no havia aplaudit amb tant d’èmfasi Sobrequés sí que ho va fer amb ell.

El testimoni més emotiu va ser el del fill del president, Josep Tarradellas i Macià. “El meu pare sempre va estar convençut que tornaria a Catalunya com a president, cada hora, cada minut, cada segon”. Aquesta és la veritable lliçó tarradellista: la convicció i la persistència.

RE
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF