Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA Opinió

Entre la responsabilitat i la desconfiança

Com diu l'anunci que ha fet créixer el consum de Moritz entre els periquitos, a Catalunya tenim els millors cuiners del món. I un dels millors és de l'Espanyol: l'Albert Raurich. Cap de cuina d'El Bulli entre 2001 i 2007, actualment té un dels restaurants més emocionants de Barcelona: Dos Palillos. Vaig descobrir la seva militància el dia que, després de vàries visites en què no havia gosat fer-ho, li vaig preguntar pel banderí blanc-i-blau que comparteix espai amb diferents objectes una mica kitsch : "Forma part de la decoració o ets una mica perico?" Em va contestar de pressa: "Sóc molt perico". I aquest "molt", comú a tots els seguidors de l'Espanyol, és la meva penitència. A mi m'agradaria ser com la majoria dels meus amics. Com que són del Barça, es poden permetre ser-ho una mica (ara ho són molt: passen una bona època, la imaginen eterna però, per sort, no ho serà). A mi ja m'agradaria poder ser una mica de l'Espanyol: canviar d'intensitat segons les èpoques, desinteressar-me'n quan les coses anessin malament i no sentir-me interpel·lat sempre que calgui defensar la dignitat o la supervivència del club.

La responsabilitat
Aquesta manera de viure la nostra militància té una part positiva: implica una gran càrrega de responsabilitat. Res no ens és aliè. Critiquem però mai no abandonem: la reacció del públic en el partit de diumenge contra el Vila-real no va ser conformisme, va ser un exercici de responsabilitat. I en les societats de la modernitat líquida descrita per Bauman la (co)responsabilitat és més necessària que mai. Es cobriran els 12 milions d'euros de l'ampliació perquè cada perico sentirà a la seva esquena el pes de la responsabilitat, la consciència que el futur de l'Espanyol depèn del que fem cadascun de nosaltres.

Però l'altre valor bàsic per fer front a les incerteses que ens toca viure és el de la confiança. I aquí sí que ho tenim malament: el populisme simpàtic de Sánchez Llibre no en genera cap. És millor no fer plans, ja que com li agrada recordar, "el que avui és blanc demà pot ser negre". I aprofitem les oportunitats sense pensar-hi gaire: "El tren de les cinc no passa a les cinc i cinc". A banda de constatar que el Sr. Sánchez Llibre no sap el que és agafar el tren per anar a Vilassar, aquestes declaracions convertides en criteris de gestió del nostre club conviden a no destinar ni un euro a l'operació que comença el proper dilluns.

Però jo, com molts periquitos, compraré accions del club. La responsabilitat guanyarà la desconfiança. Ara el problema és com ho explico a casa.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT