Publicitat
Publicitat

ALLEGRO MA NON TROPPO

Muhammad Ali vs. Neymar

L'editorial Contra acaba de publicar The Fight , el relat de Norman Mailer sobre el famós combat de boxa entre Muhammad Ali i George Foreman el 1974 a Kinshasa. Mailer, guanyador del Pulitzer i el National Book Awar, així com un dels pares del nou periodisme nord-americà, va esmolar la seva ploma per entendre els personatges, el moment i l'escenari d'un dels grans moments de la història de l'esport. Condemnada ara a l'ostracisme, la boxa va ser durant dècades un dels esports més populars del món. I Mailer va ser un dels afortunats que van ser a Kinshasa aquell dia d'octubre del 1974, presenciant el combat entre dos nord-americans sota un retrat gegant del dictador Mobutu.

El text de Mailer és periodisme, és literatura, és un regal. Aquest fill d'immigrants jueus que havia lluitat a la Segona Guerra Mundial va visitar els entrenaments dels dos púgils, va intentar entendre els atletes i va assumir el valor icònic d'aquella lluita: si Ali era el negre rebel que s'havia canviat de nom i de religió, Foreman era el negre bo que tant agradava al poder de Washington. Ali era l'esperança dels nens africans, el veterà que elevava la boxa a la categoria d'art. Foreman era l'agressivitat, però també era un atleta que no buscava ser bandera de res, a diferència d'Ali. Més enllà de la fantàstica tècnica de tots dos, aquell combat va ser un moment històric pel moment, el context i el que significaven els dos púgils. Amb Àfrica independitzant-se i els barris dels Estats Units plens de joves cridant que estaven orgullosos de ser negres, el duel Ali-Foreman era una batalla entre dues formes d'entendre els Estats Units i l'ordre mundial. I el combat es feia al Zaire.

Mailer no es volia perdre aquell combat i va escriure un llibre fantàstic que comença als entrenaments, explicant els detalls dels dos gegants als lectors. Era una època en què el misteri envoltava els genis esportius. Podies anar a un entrenament d'Ali, però el que sabia la gent dels seus herois depenia de la premsa, dels narradors. Ara, en canvi, un esportista com Neymar es construeix el seu relat utilitzant les xarxes socials i assessors d'imatge. Els esportistes moderns prefereixen construir la seva imatge. Concedeixen poques entrevistes i quan ho fan responen amb tòpics. Controlen la xarxa i decideixen quina imatge volen oferir. No es mullen gaire. I prefereixen ser productes que símbols. Ali volia ser un símbol. Deixava que els nens s'entrenessin amb ell, i que els periodistes o aficionats fossin a l'entrenament.

Neymar o Messi no en tenen la culpa. Senzillament, és una època diferent, en què en podem saber més dels herois esportius, però aquests acaben sent fantàstics només pel que fan sobre la gespa. Fora, Neymar, Messi i Cristiano són poc interessants. Ara, l'esport és més poderós. Convertit en el gran idioma universal, aquell que pot entendre un nen de 5 anys del Sudan i un catedràtic de Harvard, l'esport et dóna l'oportunitat de decidir quin valor poden tenir Messi o Neymar. Per als nens que moren a Síria, són un símbol d'un món millor. Com ho era Ali el 1974. Ali, però, va col·laborar més que les estrelles d'avui en dia.