Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Història d'un secret (i una jugada mestra)

Un secret, perquè ho continuï sent, només l'has de saber tu. Carles Puyol va admetre ahir que tot el vestidor estava convençut, fins a la setmana passada, que Josep Guardiola continuaria un any més a la banqueta. Els pares del Pep, que ni gosaven treure-li el tema del seu futur, només li van demanar de no assabentar-se'n per la premsa. I, com a bon fill, complidor, els va avisar poques hores abans que ho comuniqués al vestidor i a la resta del món. En canvi, els treballadors del Parlament havien sentit més d'una vegada la seva germana Francesca, companya de feina, explicant que el Pep sempre deia a la família que, al Barça, només s'hi estaria quatre anys. Màxim quatre perquè desgastava molt. Molt abans que el Pep anunciés que se sentia buit, sense energia, aquesta profecia dels quatre anys ja ressonava pel saló dels passos perduts.

Al novembre, quan Guardiola ja va comunicar a Rosell i Zubizarreta que aquesta seria la seva última temporada, el president li va demanar que es prengués el temps que calgués i que no es precipités en la seva decisió. Al mateix temps que va encarregar a Zubi que anés pensant en quin podria ser el relleu si es donava el cas, també Bartomeu i Rossich van rebre la consigna de dir amén a Guardiola en tot el que necessités per al primer equip (des de canviar la gespa del Camp Nou, si ho demanava, a aconseguir que Audi també donés un cotxe a cada membre de l' staff tècnic tal com reclamava l'entrenador en un acte de justícia per al seu equip de col·laboradors). La jugada era clara: no donar cap argument a Guardiola per convidar-lo a marxar.

Mentrestant, arribat el 2012, els periodistes van fer la seva feina. Preguntar insistentment al Pep per la seva renovació. I Guardiola deia, a cada roda de premsa, l'única cosa que podia dir per no provocar una depressió col·lectiva (jugadors, afició i entorn) a mitja temporada. Puntada endavant, per guanyar temps. No mentia, despistava. I donava falses esperances. "Que tothom estigui tranquil que sé el que he de fer". "Parlaré amb el president per decidir el millor per al futur del Barça". I el barcelonisme es va fer il·lusions. Tots els opinadors ens vam mullar, refiats. El Puyal, des de la seva intuïció, fins i tot hi va perdre un pèsol. D'altres, des de la presumpta informació, van perdre la credibilitat. A Punto pelota , una nit, van donar l'exclusiva que " Pep dirá sí ". Doncs ha estat que no. I l'anunci del seu adéu tenia molts números per convertir-se en un drama nacional, just després de quedar eliminats de la Champions i de perdre la Lliga, a casa, contra el Madrid, en un dels partits més mal jugats pel Barça en els últims quatre anys. Poques vegades, en la història del club, hi ha hagut tanta unanimitat en una cosa: que el millor era que continués Guardiola. Dels centenars de barcelonistes que m'envolten, només conec dos socis (un metge i un psicòleg) que ja en tenien prou i que s'estimaven més un canvi d'entrenador.

Un roc a la faixa

El mateix Rosell, a mesura que avançava la temporada, creia que el Pep s'anava decantant cap a la continuïtat. Intuïa que el mister tocaria el dos si guanyava un gran títol però que, altrament, el seu orgull professional i la seva estima pel club el farien quedar-se una temporada més. El matí que el president va capgirar la pregunta a un periodista i li va dir "¿Tu què prefereixes, que guanyem la Lliga o que renovi el Pep?", el Sandro va creure que tenia un roc a la faixa. El periodista va picar l'ham: va respondre a favor de l'entrenador. Les tertúlies d'aquell dia, a ràdios i teles, i les webs dels diaris totes formulaven la mateixa enquesta. I el resultat, arreu, molt similar. El 85% dels culers s'estimaven més, per damunt de tot, la renovació del Pep. Si no es guanyava res, i aconseguien que Guardiola signés per un any més, l'afició es donaria per satisfeta i la tranquil·litat al club estaria garantida.

De cop i volta, però, en tres dies, la debacle. Inesperadament, la pilota no va entrar, Messi no va marcar ni de penal i, amb la derrota contra el Madrid i l'eliminació contra el Chelsea, calia assegurar-se la signatura del Pep. Però l'endemà, dimecres, els va dir que prou, que plegava, i per més que el van intentar persuadir de continuar al club amb les condicions que volgués, Guardiola ja estava buit, cansat però amb prou energia per mantenir-se ferm en la seva decisió. Calia que, en la reunió de la mateixa tarda, ja a les oficines del club, Rosell, Bartomeu i Zubizarreta prenguessin una decisió.

L'opció Vilanova

En els mesos que Guardiola feia veure que desfullava la margarita, Tito Vilanova havia parlat alguna vegada amb algun membre de la junta. Ell també volia que el Pep renovés. I continuar al seu costat. El Tito sabia que, com aquí, no estarien enlloc. El Barça era el seu club, Guardiola li havia aconseguit un sou de segon entrenador que superava els de primer entrenador de gairebé tots els clubs de la Lliga de les Estrelles i, a sobre, tenia un fill jugant al Barça i una filla matriculada a la universitat. Com a casa, enlloc. I, més encara, refent-se de l'operació i el tractament de la seva delicada malaltia.

Rosell i Zubizarreta eren conscients que, després de Guardiola, ningú no ens agradarà prou. I que ningú no pot garantir repetir o igualar resultats. Tant per tant, garantir el model i allargar el cicle. Posar Bielsa, Valverde, Blanc, Eusebio o Luis Enrique era començar un cicle nou. L'únic que podia allargar el cicle era, precisament, un dels dos forjadors, algú que ha viscut això des de dins, que ha estat clau en el to, en el model i en el joc de l'equip. Optar per Francesc Vilanova com a primer entrenador del Barça va ser més improvisat i més ràpid del que va explicar, amb convicció, Zubizarreta. Però, sens dubte, va ser una jugada magistral. Vilanova és al cor dels barcelonistes: per fer el tàndem invencible al costat del Pep, per l'episodi de l'ull de Mourinho i, també, per l'estima arran de la seva malaltia. Si la idea va ser bona, la manera de comunicar-ho va ser excel·lent. En el dia del trauma -la pèssima notícia de no poder retenir ni convèncer Guardiola-, el club va saber alleujar l'estat d'ànim donant el nom del nou entrenador, agafant absolutament tothom per sorpresa i satisfent, en la tria, la gran majoria d'aficionats. Altrament, estava a punt d'obrir-se un mes d'incerteses de noms i d'especulacions que haurien estat molt perjudicials per a la salut del club i dels aficionats. I, en canvi, es va anunciar el nom de Vilanova i es va aconseguir que, en la mateixa roda de premsa, el mateix Guardiola -lleugerament desorientat per la precipitació d'esdeveniments- no només hagués de donar el vistiplau de cortesia al nou mister sinó que el beneís públicament, amb entusiasme, dient que la tria del Tito era la millor opció. "Tito, noi, això va per tu". Només feia tres mesos li havia dedicat el guardó al millor entrenador del món. Ara, inesperadament per a tots dos, li passa el relleu de la feina que Bobby Robson va definir com la més difícil del món. Una tasca que Guardiola ha fet -per dedicació, criteri i encert- com mai ningú abans.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT