Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Yasuaki Yamashita: “L’odi no resol res: hem de lluitar perquè no es repeteixi”

El 9 d’agost del 1945 Yasuaki Yamashita (Nagasaki, 1939) jugava sol davant de casa seva. A les 11.02 el bombarder nord-americà B-29 Bockscar llançava sobre Nagasaki la bomba Fat Man, que explotava a 500 metres de terra i devastava la ciutat

El 9 d’agost del 1945 Yasuaki Yamashita (Nagasaki, 1939) jugava sol davant de casa seva. A les 11.02 el bombarder nord-americà B-29 Bockscar llançava sobre Nagasaki la bomba Fat Man, que explotava a 500 metres de terra i devastava la ciutat. Tres dies després de la bomba d’Hiroshima, es repetia el desastre. Avui viu a Mèxic i es dedica a mantenir viva la memòria entre els joves d’arreu del món.

Com recorda els instants previs a l’explosió?

Jo estava jugant al jardí, a prop de la mare, que cuinava. Un veí va passar per casa dient que un avió nord-americà estava sobrevolant la zona i s’acostava cap a la ciutat, que anéssim amb compte i ens preparéssim per al pitjor. La meva germana, que era dins de casa, va venir corrents i ens va dir que havia sentit a la ràdio el mateix. “La ràdio diu que un avió s’acosta i ens hem d’amagar”. Va ser llavors quan la mare va decidir que havíem d’entrar al refugi de casa.

Sort del refugi.

No hi vam arribar. Quan entràvem a casa, ens va envoltar una llum molt intensa, com mil llamps caient alhora. I, després, un soroll eixordador. La mare em va tirar a terra i es va col·locar a sobre meu per protegir-me. Vam sentir que tot volava per sobre els nostres caps.

I després?

Després, silenci. Durant deu minuts no es va sentir absolutament res. La meva germana havia rebut molts impactes de vidres i runa de la casa, i s’estava dessagnant. Ens vam aixecar i vam veure que les portes, les finestres i la teulada de casa havien desaparegut.

La vida tal com l’havia coneguda ja no existia.

Exacte. Des del dia de l’explosió vam passar molta gana. Vam haver de lluitar molt per sobreviure i no morir de fam. Ens vam veure obligats a marxar de Nagasaki, ja no hi quedava res allà. Vam haver de fer un viatge molt llarg, en un dels pocs trens que funcionaven, que anava ple de gom a gom. La gent provava de restablir la normalitat de les seves vides: no podíem perdre més temps lamentant la tragèdia.

La bomba, més enllà de les morts en el moment de l’explosió i la destrucció de la ciutat, amagava alguna cosa més crua.

No vam saber res de la radiació fins a l’any 1954. Ningú coneixia els efectes de la radioactivitat. Això va matar el meu pare. Si més no, això és el que penso. Immediatament després de l’atac, el govern de la ciutat el va cridar per retirar els cossos a l’epicentre de l’explosió. Durant molts dies va treballar-hi, sense saber que s’estava exposant a la radiació. Ningú sabia que estava contaminat.

Quan va saber qui eren els responsables, com va reaccionar?

Entre els hibakusha, o supervivents d’Hiroshima i Nagasaki, encara hi ha molta gent que odia els nord-americans pel que van fer. Jo mai he experimentat aquest sentiment. L’odi no resol res. Actualment treballo pel desarmament nuclear amb el nét del president Truman, que és qui va prendre la decisió de llançar les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki. Ens entenem molt bé.

Ha perdonat, doncs, els americans?

Mai he pensat a perdonar o no els culpables. El que realment importa és la reconciliació. En la guerra sempre hi ha dos actors, igual de responsables de tot el que passa. No serveix de res buscar qui va ser culpable i qui no. El que de veritat hem de fer és lluitar perquè no es repeteixi.

Com ho podem aconseguir?

És vital educar els joves sobre el problema que suposen les armes nuclears. Ells són els únics que poden garantir i mantenir la pau a la Terra. Precisament això és el que intento fer des del 1995, a través de l’ONG Hibakusha Stories de Nova York, visitant els instituts del país i compartint opinions sobre les armes nuclears i els seus efectes. Les reaccions dels estudiants són molt favorables al desarmament. Això ens dóna molta esperança.

¿Creu que amb la memòria es pot evitar que es repeteixin els errors del passat? ¿De debò és possible un món sense armes nuclears?

És primordial. Si s’oblida la tragèdia, la història es pot repetir. S’ha de mantenir viva la memòria de les atrocitats que es van cometre perquè no es repeteixin. No podem conviure amb les armes nuclears, és més, no ens cal fer-ho. Els éssers humans podem viure sense les armes nuclears. A les guerres, els que més pateixen són les persones del carrer. Ningú hi guanya, tothom hi perd.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF