Publicitat
Publicitat

Leonard va aterrar a la Barcelona dels cinquanta i ja no se'n va poder moure

El paio Chac o com ser Jacques Leonard

Dos homes, l'un enfilat dalt d'una escala de tisora, l'altre a mitjana altura, aguantant el pot d'Ajax, netegen el vidre d'un nínxol blanc. Si es mira per damunt de la filera de tombes, s'endevina el mar. A la làpida, hi diu: "Jacques Leonard. París, 1909 - l'Escala, 1995". Els dos homes són els seus fills. Un d'ells fa anys que viu a l'Escala, que és on van enterrar el pare, lluny de qui va ser l'amor de la seva vida, la Rosario Amaya, que descansa al cementiri de Montjuïc. Els dos germans van passar-hi mitja infància, a les barraques de la muntanya, convertint-se, els caps de setmana, en els gitanos que no podien ser la resta de dies, quan anaven a escola a la travessera de Gràcia i feien de paios com cal. Quinze anys després de la mort del pare, van decidir recuperar les capses de sabates entaforades dalt d'un terrat i dur-les a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, on van descobrir, meravellats, més de tres mil negatius sobre la vida gitana dels anys cinquanta i seixanta, alguns dels quals són a l'exposició que avui mateix s'hi inaugura. La història de Jacques Leonard la sabem ara gràcies al magnífic documental Jacques Leonard, el payo Chac, que ha realitzat un dels seus néts, el Yago Leonard. Indagant en la figura de l'avi, ha topat amb el secret més ben guardat de la família, i ha tocat una corda molt fina: la de la querencia , la pertinença a un lloc.

Jacques Leonard, a més de fotògraf, va ser un viatger infatigable, però va aterrar a la Barcelona dels cinquanta i ja no se'n va poder moure, com si alguna cosa l'hi impedís. Es va enamorar d'una gitana model de pintors, cosina de Carmen Amaya, i s'hi va casar. Va passar dos anys sense parlar amb la família gitana, però a poc a poc va entrar dins del seu món i, com que era un gran fotògraf, el va immortalitzar en uns retrats que les germanes de la Rosario, encara vives, acaronen amb les mans com qui recupera els seus records més preuats: el casament del Buzo, les festes inacabables, Dalí veient ballar la Rosario a Los Caracoles. Expliquen que Leonard era reservat, tímid, que no ballava mai, però que era feliç amb els gitanos, perquè s'hi sentia com a casa. Sortint de l'Alexandra, amb els auriculars a les orelles escolto Gil Scott-Heron (1949-2011), que canta: "Casa meva és allà on hi ha l'odi". I penso que ja deu ser això, arribar a casa: cadascú, a la que es fabrica.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT