Publicitat
Publicitat

Entrevista

“Els meus llibres són fàcils, no suposen un esforç per als lectors”

Eduardo Mendoza ha passat un dia d’emocions fortes, però conserva la serenor i tranquil·litat habituals. Despenja el telèfon amb un tímid “Hola?”, com si no s’acabés de creure -encara que acabi de guanyar el Cervantes- que un altre periodista li vol fer unes quantes preguntes.

La verdad sobre el caso Savolta , La ciudad de los prodigios i Sin noticias de Gurb han marcat la seva trajectòria. De les altres dotze novel·les que ha publicat, ¿n’hi ha alguna que cregui que ha passat desapercebuda injustament?

He escrit tots els llibres amb il·lusió, pensant que feia alguna cosa interessant, però no tots han tingut una bona recepció del públic. Al cap dels anys m’he adonat que els lectors tenien raó de no acostar-se a totes les novel·les amb la mateixa intensitat. També sóc conscient que la meva carrera literària ha sigut molt bona: aconseguir tres èxits en una sola vida professional és molt. Hi ha molts autors que, amb sort, n’han tingut un!

¿Un autor s’estima igual tots els seus llibres?

Jo no faria servir la paraula estimar. Poc o molt em reconec en tots els llibres. Les coses són així, no es poden guanyar tots els partits. Els alts i baixos són normals.

Ha dit que El Quixot de Cervantes li ha sigut un referent en relació a l’ús del sentit de l’humor. Quins altres llibres o autors li vénen al cap?

Voltaire, per exemple. L’he llegit molt i el continuo llegint. Fa servir l’humor i la paròdia per parlar de coses de l’època i per defensar la tolerància. Una altra influència important és Josep Pla. La seva obra té un gran sentit de l’humor, encara que de vegades no sigui humorística. Per a mi ha sigut igual d’important escriure literatura d’humor que literatura amb humor, que no és el mateix.

L’humor no és terapèutic.

Exacte. Pensar-ho és una tonteria. Està molt bé si tens un problema i mires una pel·lícula divertida per distreure’t, però no hi hem de donar més importància. L’humor no és un sistema curatiu ni una manera de fer crítica.

Diu que la principal virtut i defecte dels seus llibres és que són “còmodes de llegir”. Per què?

Els meus llibres són fàcils, no suposen un esforç per als lectors. De vegades es pot pensar que aquesta facilitat equival a la literatura comercial, però hi ha grans escriptors fàcils de llegir, com ara Hemingway, Baroja o el mateix Pla. Faig un esforç per fer que les meves novel·les siguin entenedores, agradables i divertides. Si algun dia necessito ser hermètic, m’hi posaré.

Això seria la virtut. I el defecte?

Els meus llibres es recomanen a les escoles. El sistema educatiu proposa lectures massa fàcils als alumnes.

Potser són novel·les fàcils, però són una festa lingüística.

El fet d’haver sigut traductor simultani durant anys em va fer ser més conscient del que és una llengua. Vivim en una família de llengües -la del carrer, la tècnica, la de l’amor, la dels delinqüents- que ens acompanyen en tot moment, i això em fascina i ho vull reflectir als llibres.

Després del Cervantes què farà?

El premi em dóna més llibertat. Ara puc desaparèixer uns anys abans de publicar res més.