Publicitat
Publicitat

Si fem cas a la Bíblia, tothom acaba pagant els vicis de què ha gaudit

Tota la veritat sobre el cas Picasso

Tothom sap que els artistes són especuladors de sentiments, Madoffs que pinten o escriuen per forrar-se. Ho va dir Mao: l'art, a Occident, és un luxe per a fills de famílies influents que amaguen la sordidesa del sistema fent gargots o versets. Quan Picasso se'n va adonar, no ho va poder pair. Per això de vell, per desfer-se de la mala consciència burgesa, va dedicar-se a pintar pel servei. Concretament, en tres anys va regalar 271 obres al seu l'electricista i unes 200 al xofer. Aprofitava cada endoll ben posat i cada viatge sense incidents per redimir el seu origen. Després, la seva vídua, per socialitzar els béns a què l'havia forçat el matrimoni, va regalar als fidels servents unes aquarel·les del difunt. Ara la fiscalia francesa, un reducte classista del regnat de Lluís XIV, acusa els companys obrers de robatori. I ho fa perquè uns testimonis -pagats pels poders fàctics- van sentir com el xofer i l'electricista es vantaven d'haver estafat l'artista.

O potser no va anar així. Si fem cas a la Bíblia, tothom acaba pagant els vicis de què ha gaudit. Quan Picasso va conèixer els dos criats tenia quasi noranta anys i havia rebentat massa diners i vexat massa dones per marxar indemne d'aquesta vida. Per això va arribar-li la venjança en forma de proletariat. Aquesta va ser l'escena: l'electricista, que havia instal·lat les alarmes de casa de l'artista, va desactivar-les una nit. Així va portar els quadres al jardí, on l'esperava el xofer per traslladar el botí. Després de la mort de Picasso, els criminals encara van enredar la vídua. La visitaven i mentre ella anava a buscar unes galetes Birba, s'amagaven les aquarel·les als calçotets. Ja se sap, l'ambició i el ressentiment estan a l'ADN del servei, que comet tota mena d'atrocitats en nom de la violència del sistema. Sort que ara la fiscalia francesa -garant de l'ordre, el bon gust i la propietat- farà justícia.

La veritat sobre el cas Picasso podria ser una versió, l'altra o una barreja de totes dues. Jo només espero que, si s'aclareix, no es filtri a la premsa. I si es filtra, se'ns haurà d'indemnitzar: qui és la realitat per deixar-nos sense prejudicis? Com hem d'orientar-nos sense uns esquemes clars? Hauríem de matisar? Ni parlar-ne! Si jo em forro, perseguiré el servei tothora. I si fracasso, amén al que digui el nou Mao.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT