Publicitat
Publicitat

TEATRE

Rigola defensa el compromís "punk" de Pasolini

El director tanca el Temporada Alta amb el monòleg per a trenta espectadors 'Who is me. Pasolini'

"Yo, pequeño burgués que lo dramatiza todo,/ tan bien educado por una madre de dulce y tímida/ alma/ de moral campesina,/ quisiera hacer un elogio/ de la inmundicia, la miseria, la droga y el suicidio ”. La descarnada brutalitat de l’últim poema de Pier Paolo Pasolini, Poeta de las cenizas, és la part que ha escollit Àlex Rigola del cineasta, poeta i pensador italià per explicar-ne el tot. El poema és un repàs autobiogràfic que recull els moments que van marcar el seu passat i és alhora un destil·lat provocador i radical del seu pensament i la seva obra. Va escriure’l amb 44 anys, nou abans de morir atropellat en un descampat d’Òstia, el 1975, i va sortir a la llum pòstumament. Àlex Rigola el va descobrir en una llibreria veneciana i va decidir treure’l del reducte de la poesia, on Poeta de las cenizas és molt conegut, per convertir-lo en el seu nou projecte escènic.

Ara bé, Rigola tampoc es va atrevir a llançar-lo al gran públic, temia que “s’evaporessin els versos”. Who is me. Pasolini -que es podrà veure d’avui a diumenge en sis sessions al Teatre Municipal de Girona, dins el festival Temporada Alta- pren la forma d’un monòleg per a només 30 espectadors tancats en un contenidor de fusta per transportar art fràgil. “És un poema filosòfic de gran sensibilitat que demana una gran concentració -diu el director-. La nostra feina ha sigut intentar transmetre uns pensaments que d’entrada no eren fàcils, d’una forma molt directa”. Així, col·locant l’actor a prop del públic s’aconsegueix la intimitat d’una confessió.

Gonzalo Cunill és l’intèrpret que fa de mèdium de les reflexions de Pasolini, i sense voler-lo imitar, acaba encarnant-lo. “La seva figura és inseparable del compromís que desprèn la seva obra poètica i cinematogràfica -diu l’actor-. Va ser molt coherent i va comprometre’s amb la seva pròpia vida”. Precisament pel lligam entre vida i obra, Poeta de las cenizas sembla tenir “una gran càrrega profètica de la seva vida i la nostra societat”, afirma Carlota Subirós, que en aquest muntatge ha assumit el rol de dramaturga. Per això l’emparenta amb Lorca, per com sembla que el destí empenyia Pasolini cap a aquell sòrdid assassinat “en les nits de llibertat que es concedia”. “És un poema escrit en la maduresa, en què es passa revista i veu que està sol. Les seves opcions extremes han portat a prefigurar com acabaria la seva trajectòria i moltes de les coses que ens passen com a societat”, afegeix Subirós. Temes com l’alienació de l’ésser humà, el consumisme, dards contra un capitalisme neofeixista que ja permetia intuir un alt nivell de manipulació de la societat, l’eina que suposa la televisió per contribuir a l’homogeneïtat. Ell en diu “homologació”, després seria globalització. I, a escala personal, repassa la mala relació amb el pare, l’assassinat del germà per part dels partisans, la filiació al Partit Comunista i l’expulsió per homosexual, el cristianisme, també la interrogació sobre el sentit de la poesia...

“Pasolini és el primer punk de la història -sentencia el director teatral-. De tota l’obra de Pasolini, el que m’interessa més és el mateix Pasolini. La grandesa del personatge supera les seves obres”. Per a Rigola, a més, com Lorca o Andy Warhol, protagonistes d’alguns dels seus últims muntatges, Pasolini representa el seu país i la seva societat. La seva misteriosa mort va deixar una ferida oberta que 40 anys després encara no ha cicatritzat. Who is me. Pasolini -un text trobat mecanoscrit i amb correccions a mà- no fa més que eixamplar aquests ressons fins avui.