Publicitat
Publicitat

Vol ser alcalde i no poeta, direu. Doncs a mi, parlant com un nen, no em convencerà

L'idioma dels polítics

Abans de dir alguna cosa inconvenient, val la pena deixar ben clar que tant el català esforçat del president Montilla com el de l'entranyable Alberto Fernández Díaz són, precisament gràcies a les seves limitacions, els millors exemples de l'aposta pel català com a llengua comuna. En el cas del segon, a més, en contra fins i tot de la tossuderia bilingüe del seu partit, perquè durant la campanya s'expressa principalment en català.

Dit això, trobo que també es pot dir que sembla desitjable que els líders polítics tinguin una bona competència lingüística. Potser no cal que assoleixin el nivell de Manuel Azaña o d'Andreu Nin, bons escriptors i traductors, ni tan sols el de Felipe González, excel·lent orador i articulista, perquè de gent amb una llengua tan sòlida se n'està perdent la mena, tant en català com en castellà. Però no els faria cap mal parlar i escriure una mica millor. Entre els que el tenen com a llengua materna, n'hi ha que s'hi esforcen i n'hi ha que no. Hi ha les aptituds, esclar, però també hi ha l'opció personal, que no sempre té relació amb la ideologia de partit. A les darreres eleccions, els candidats amb més competència lingüística eren, de llarg, l'espanyolista Alicia Sánchez-Camacho i el republicà Joan Puigcercós, mentre que a les municipals el nacionalista Xavier Trias comparteix les dificultats, molt especialment d'ordre fonètic -i no em refereixo als defectes de pronúncia, sinó a l'ensordiment de les consonants-, amb Alberto Fernández Díaz.

Procuren millorar el seu català, els nostres polítics? Per citar personalitats d'un mateix partit, el president Jordi Pujol, malgrat haver estat educat a l'escola alemanya i durant el franquisme, té un català sòlid i especialment ric, i segur que no és per ciència infusa. Res a veure amb el del diputat Duran i Lleida, i a anys llum del de la presidenta del Parlament, la barcelonina Núria de Gispert.

Ho reconec. M'he embolicat en un tema massa ampli per resoldre'l en tan poc espai. Potser val més que acabi amb el millor exemple de la pobresa conceptual i retòrica d'aquesta campanya, l'eslògan A mi m'agrada Barcelona , amb una repetició pronominal emfàtica més pròpia d'una criatura que d'un alcalde. Vol ser alcalde, i no poeta, direu. Doncs a mi, parlant com un nen, no em convencerà.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 04/12/2016

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT